Quan els mercats es mengen als ciutadans

Fa uns dies llegia una conferència del ja difunt Tony Judt titulada "Què continua viu i què ha mort en la socialdemocràcia?". Al marge de l’anàlisi de l'auge i decadència de la socialdemocràcia i el seu per què i, sobretot, què continua viu de la mateixa i cap a on ha d'anar l'esquerra, és interessant la consideració que fa al respecte de la ciutadania en sí. La ciutadania entesa com a membre de ple dret d'una comunitat determinada. Per ell ara aquesta condició perilla arreu del món occidental. Tal i com diu Judt, a mitjans del segle XX una de les lluites dels Estats del Benestar europeus era que la condició ciutadana de qualsevol persona de la comunitat no es veiés alterada en funció de la seva participació en l'economia. I precisament això em va fer reflexionar fa unes setmanes mentre llegia al diari ARA les noves dades de l'atur a Catalunya i arreu de l’Estat.

 A Catalunya hi ha actualment uns 600.000 aturats, dels quals, uns 161.000 es troben sense cap mena de subsidi d'atur. Les dades d'entitats socials com la Taula d'Entitats del Tercer Sector Social avisen que aquesta xifra podria inclòs ser del 30% dels aturats. Però les dades del Govern català sobre el futur a mitjà termini encara són més pessimistes. Podria ser que d'aquí mig any unes 131.000 persones es sumin a les 161.000 sense cap prestació d'atur. Això sumaria prop de 300.000 persones. El Tercer Sector parla inclòs de 400.000 persones sense prestacions. A això li hem d’afegir les retallades en serveis socials i que 9 de cada 10 contractes nous són precaris, deixant en evidència la poca utilitat de la reforma laboral duta a terme pel govern espanyol (només s'ha aplicat el contracte indefinit creat per la reforma laboral en el 6% del total de contractes del 2011).

 L'ofensiva de certs mitjans de comunicació per justificar les reformes del mercat laboral o les retallades socials també estan creant un clima d'opinió peculiar. L'última enquesta del CIS del mes de setembre mostra com el 41,3% dels enquestats espanyols estan disposats a pagar més impostos a canvi de millors prestacions, mentre que un 39,5% creuen que s'han de rebaixar impostos tot i que s'hagin de fer retallades en prestacions socials. En canvi, un 67,1% dels enquestats espanyols pensen que l’Estat “és responsable del benestar de tots”. Hi ha un 21,3% que pensa que l’Estat només s’ha de fer responsable dels problemes dels mes desafavorits i un 7,9% que aposten perquè tothom s’espavili i cadascú sigui responsable de sí mateix. Per qualsevol persona republicana i d’esquerres està clar que la primera opció és la més desitjable (“que l’Estat cuidi de tots”). No volen un Estat quasi inexistent on cadascú faci la seva i, per tant, on la societat i les relacions socials quasi ni existeixin. Ni tampoc un Estat paternalista on només la gent més pobre tingui prestacions socials. Un Estat de ciutadans lliures i iguals és aquell on l’Estat el forma tothom, on les decisions es prenen en col•lectiu, on cadascú és autònom per prendre decisions individuals i pel conjunt, on hi ha espais de decisió política comuns i on, precisament per això, l’Estat (és a dir, l’administració del col•lectiu) dóna serveis a tothom i articula espais conjunts per decidir quin són aquells serveis que la ciutadania s’autoadjudica. Però l’opinió pública, malgrat anar una mica en aquesta línia, està dividida al respecte. Quasi tothom creu que l’Estat ha d’ajudar a tothom però no tothom està a disposat a col•laborar en aquesta fita. I això forma part d’un pensament que determinades doctrines estan estenen. Com deia Thatcher “no existeix això que anomenem societat. Només hi ha homes i dones individuals i famílies”. Però, si no hi ha societat, i això és el que busquen aquest tipus de doctrines, què hi ha entre els individus i l’Estat i, sobretot, qui controla l’Estat. La resposta és fàcil. El que existiria, tal i com afirma Judt, seria un conflicte entre individus i corporacions amb poder suficient com per controlar l’Estat en el seu propi benefici. Per tant no es tracta tant que es vulgui eliminar l’Estat en sí. El que es vol es crear un clima d’opinió favorable al fet que només uns pocs puguin controlar-lo per tal d’afavorir els interessos privats d’una minoria. Per això utilitzen els mitjans de comunicació per dir que la reforma laboral és positiva, que les retallades són necessàries i que els individus ens hem d’espavilar sols sense esperar res d’absolutament ningú (i menys de l’Estat). D’aquesta manera l’aturat, aquell que per motius estructurals (origen de classe, per exemple) no pugui assolir un treball, passa a ser un pària. Algú que no es de bon rebut perquè no ha sabut espavilar-se.

 Cal dons no resignar-se i reivindicar que tothom és ciutadà malgrat la seva condició econòmica. Cal apostar, de nou, per l’existència d’una societat, d’una comunitat, on tots i totes en siguem membres i ens garantim mútuament els drets, deures i llibertats que col•lectivament haguem decidit. És allò que els republicans anomenen fraternitat. Perquè no és cert que les relacions entre els membres d’un col•lectiu siguin millors i creïn més riquesa a través de la competència i la individualitat extrema. La creença que l’afavoriment del privat és bona sempre pel col•lectiu és inclòs negada per alguns teòrics liberals. Judt, citant a John Stuart Mill, expressa que “la idea d’una societat unida només per relacions i els sentiments sorgits dels interessos pecuniaris és essencialment repugnant”. Ha d’haver-hi quelcom més gran que els interessos econòmics per unir una societat. Per què si no és així, el que acaba passant és que aquells que no entren dins d’aquestes esquemes, dins del “negoci”, acaben simplement marginats socialment. Primer deixen de formar part del circuït econòmic. Després se’ls hi treu moralment, i davant l’opinió pública difosa pels mitjans, la condició ciutadania. I finalment se’ls abandona.

 Em d’apostar per contrarestar aquesta opinió, doncs, com diu el professor Vicenç Navarro en molts dels seus llibres, un país amb un benestar insuficient (i, per tant, amb una manca d’igualtat d’oportunitats, diferents categories de ciutadans i amb molta diferència entre els més rics i els més pobres) porta a una democràcia incompleta. Només amb ciutadans lliures i iguals serà possible construir una veritable democràcia. Una democràcia on tothom pugui incidir d’igual manera en les decisions polítiques d’un projecte comú decidit per tots els membres de la comunitat. Més ciutadania, més cohesió social, és, sempre, una millor democràcia. I en això ja existeixen algunes propostes que van en aquest camí, com la renda bàsica universal, els pressupostos participatius o un major finançament de l’educació pública.

Per què dempeus?

Van venir en antigues onades migratòries durant la primera meitat del segle XX. Un d’ells va lluitar al costat de la República. L’altre va venir cap a l’Hospitalet i va construir casa seva amb les seves pròpies mans. Primer fou paleta, després peixater i finalment cambrer al barri de Sant Andreu de Barcelona. L’altra va venir de les misèries de la guerra civil des de València i va treballar a diverses fàbriques de l’Hospitalet. A l’altra ni tan sols la vaig conèixer. Després d’ells van venir el meu pare i la meva mare. Cap dels dos va poder optar a estudiar molt de temps. El meu pare treballa des dels 15 anys fins a l’actualitat de cambrer 10 hores diàries. La meva mare va treballar fins que la van despatxar d’una multinacional. Ara ajuda al meu pare a fer les feines del bar de Sant Andreu.

Tinc 22 anys i he aconseguit ser el primer llicenciat de la meva família. Vaig aprendre a parlar i escriure bé el català als 14 anys. Vaig tenir consciència de ser català als 17 anys. Sóc d’esquerres des que tinc us de raó. Vaig decidir ser català perquè vaig entendre que ser d’esquerres significava lluitar en favor de tots els col•lectius oprimits. La lluita pel socialisme és una lluita a favor de la llibertat, és una lluita que ens porta a estar al servei de tothom qui estigui patint una injustícia. Per això, en primer lloc, vaig decidir ser monitor d’un esplai. Pensava, i segueixo pensant, que és el millor lloc per començar a traslladar uns valors de transformació social per tal d’assolir una societat més lliure i justa. Però no n’hi havia prou. Entenia que calia participar des de molts més àmbits per assolir els objectius de transformació en els que creia. Per això vaig decidir entrar a les JERC després que el company Carles Vilaseca m’ho plantegés.

D’això ja fa quasi 4 anys. Durant aquest temps sempre he intentat fer les coses des de la humilitat. Sense aparentar, sense creure'm mereixedor de res, simplement he fet el que he cregut més just en cada moment i n’he assumit les conseqüències. He intentat que el meu compromís fos el més ferm possible, per això vaig acceptar ser candidat a la secretaria nacional d’organització de les JERC quan en Carles Caballero i molta altra gent m’ho van proposar. No ho vaig fer per mi, sinó amb vocació de servei als altres. Em vull posar a la vostra disposició per a lluitar per allò en que crec i realment m’agrada de la millor manera que sé.

En tot això mai he estat sol, doncs aquesta voluntat de servei i canvi mai hagués estat possible sense en Carles, en Pere, en Lluís, la Clara, l’Ignasi, la Natàlia, en Rafa, la Marta, en Bernat i d’altres persones. Perquè tots nosaltres volem canviar les coses, volem refundar les JERC des de baix amb la participació de tothom. Creiem que el problema es troba en unes estructures que cal canviar per no ensopegar, i no pas en una falta de lideratge que algú ha d’omplir. És per això que hem basat el nostre projecte en tres paraules clau: Democràcia, descentralització i debat.

Hi haurà qui dipositi les seves esperances en els lideratges forts, basats en l'adhesió a la persona. Nosaltres, en canvi, dipositem la nostra confiança en l'adhesió a unes idees i la seva discussió entre tots i totes, sense exclusions, sense privilegis, perquè en realitat qui ha de liderar el futur de l’organització és la militància que surt al carrer en defensa del projecte de les JERC, que es trenca la cara sense esperar res a canvi, que es deixa les hores i les energies sense més recompensa que la de veure que el projecte avança. Aquesta vocació de servei a la comunitat, màxim principi del socialisme, és el que ens ha de guiar en els propers anys. Actuar en un altre sentit, seria, en primer lloc, una contradicció ideològica. Però, pitjor encara, també seria una contradicció política contraproduent a llarg termini.

Ara que venen temps de refundació, cal recordar que les solucions venen sempre del poble, més que no pas dels líders. Recórrer el camí de baix cap a dalt: això significa posar-se dempeus. Puc dir-ho sabent d'on ve la nostra organització, que fa només dues dècades va estar a punt de desaparèixer i que 20 anys després és la primera organització política juvenil dels Països Catalans. I puc dir-ho, també, sabent d'on vinc, sabent que jo no seria on sóc si la meva família hagués decidit resignar-se al seu destí enlloc de lluitar i esforçar-se per progressar, i si jo mateix m'hagués resignat a la tirania dels orígens enlloc de decidir, per lliure voluntat, ser català i lluitar per la llibertat d'aquest país.

Res de resignar-se, doncs: dempeus, jovent independentista!

Compartim idees, construïm el futur!

La participació política és un dels pilars bàsics que han caracteritzat a l’esquerra independentista en els últims anys, sobretot si fem referència al nivell municipal. Què pot haver-hi de més important en un sistema democràtic que el fet que el màxim nombre de ciutadans i ciutadanes participin en ell? Des de les JERC i Esquerra entenem els partits polítics com a instruments canalitzadors de la participació de la ciutadania i del compromís polític de la gent. Tanmateix creiem que només des de la política de base i municipal és poden construir millores dels espais col•lectius amb la participació de tothom. Precisament entenem que la política és un servei que les persones fem per ajudar a tots els membres de la nostra comunitat, sigui el municipi o sigui el país.

Un dels fonaments de l’esquerra és el concepte de comunitat. La comunitat està formada per aquell conjunt de persones que decideixen conviure en una relació d’ajuda permanent, de cooperació, compartint. I això és en el que creiem per obtenir un futur millor pels nostres pobles. Des de les JERC i Esquerra estem convençuts que la nostra tasca en tots els municipis del Baix Llobregat i dels Països Catalans és escoltar a la gent, compartir idees amb la ciutadania, per tal de facilitar espais de participació política per al poble i des del poble i, així, construir municipis fets a la mida de tothom. Compartir espais, compartir llocs de decisió, compartir idees. Només així és pot construir poble i ciutat, només així és pot construir un futur millor on tothom pugui dir la seva. Perquè si la gent i, sobretot, el jovent, no diem la nostra i no intentem incidir en la política local, algú ho farà per nosaltres. Ja ho explicava Joan Fuster quan deia allò de la política o te la fas o te la fan.

Fer política des de la base, des del municipi, és la millor manera que tenim el jovent per construir un país i un món millor. Compartim esforços, lluites i alegries. Construïm, amb aquests valors comuns, un castell on tothom tingui el seu paper, sense oblidar-nos que la base, la pinya, és la part fonamental que ens farà resistir com a col•lectiu. Només així podrem fer un castell sòlid que arribi ben alt, cap aquella societat lliure i justa que volem tocar amb la punta dels dits. I Esquerra i les JERC podem ajudar en aquesta fita.

Els contes i els monstres: reflexions post-electorals

Els resultats electorals del 28 de novembre són una mala notícia per aquells que ens anomenem d’esquerres i independentistes. La davallada d’ERC ha estat una clatellada molt important de la societat cap al partit. Això requereix d’una profunda reflexió i d’un inici de transformació a fons de moltes coses per part de l’actual Direcció. L’estratègia iniciada al 2003 ha tocat fons. Això requereix canvis. Quins són? No els sé, però no podem quedar-nos en l’ambigüitat i prou. Hem de començar a fer una reflexió interna on participi tota la militància i on aquesta decideixi quin és el rumb que ha de marcar la direcció del partit.


Sobre el perquè de la davallada vull apuntar dos punts que em semblen rellevants.

En primer lloc dir que no hem sabut relatar una història, un conte. Ens hem dedicat a explicar què hem fet però no per què ho hem fet. Segurament ho hem intentat, però, o no ho hem fet bé o ningú ens ha entès. I no crec que la gent sigui idiota. De la mateixa manera tampoc crec que la davallada tingui a veure amb una manca de perfil independentista (per alguns) o d’esquerres (per altres), sinó perquè no hem sabut explicar el per què hem fet les coses. Des de l’aprovació de l’Estatut fins la sentència del TC ERC no ha tingut un relat, un horitzó clar. Hem fet moltes lleis molt importants, hem pres decisions fonamentals pel país, però la gent no ha entès perquè ho fèiem. Òbviament això ens ha fet perdre credibilitat, sobretot després que pactéssim el segon tripartit quan durant la campanya electoral vam arribar a dir que no ho faríem. Quan s’explica un conte però qui l’ha d’escoltar no entén perquè el protagonista fa una cosa o l’altra el conte deixa de ser atractiu i, sens dubte, passa a ser poc creïble.

En segon lloc reafirmar-me en el fet que les lluites internes han estat un dels motors de la baixada. Alguns han aprofitat la caiguda per dir que els congressos i l’assemblearisme intern ens és perjudicial i que hem de canviar el model per un de delegats. Jo crec que els congressos no són un problema en sí. El problema és la mala gestió per part de guanyadors i perdedors dels post-congressos. Prenem l’exemple del PSUC. Els seus congressos eren per delegats i sempre acabaven amb un post-congrés on el sector perdedor marxava o inclòs creava noves forces polítiques o s’integrava en d’altres ja existents. No és un problema només de model. És un problema de cultura democràtica, de cultura del pacte. Ni els guanyadors ni els perdedors han sabut posar-se d’acord per tal de cohesionar el partit i anar tots a una. Aquesta actitud interna el que ha fet ha estat crear monstres què, posteriorment, ens han fet queixalades molt fortes (en forma d’uns 150.000 vots aproximadament). Així, els monstres que han sorgit com a escissions d’ERC han estat, en part, culpa de la pròpia Esquerra. No s’ha sabut gestionar la diferència per part de cap de les parts. La història de l’esquerra (com el cas del PSUC) i de l’independentisme ens ensenya que està formada per un cúmul d’escissions i purificacions. ERC és un gran exemple d’això. Quan guanyen uns s’exclou al contrari de tal manera que se’l força, moltes vegades, a no discrepar. Però si la nostra voluntat és la de ser l’opció majoritària de l’esquerra catalanista hauríem de començar a canviar determinats hàbits i optar per aglutinar voluntats malgrat les diferències i les crítiques.


Segons el meu parer ara podem fer dues coses. O seguir en l’actual línea política però canviant alguns elements, o intentar fer una reflexió interna molt forta, on no només es parli de líders sinó d’estructura i estratègia i de com frenem per sempre la nostra cultura del “no-consens”. La primera jo crec que ens portarà a la marginalitat absoluta a mitjà termini. La segona la veig com l’únic camí si volem optar a ser alguna vegada majoria. Perquè per ser majoria s’ha de ser com la societat: plural.

Tornar a decidir per seguir avançant: ara, Esquerra!

(Publicat al diari 30º)

No sempre és fàcil aixecar-se i començar a caminar. Si més no, és més difícil que quedar-se escarxofat a casa. Et pots sentir cansat, tant que fins i tot pots badar i caure en qualsevol moment. Però t’aixeques i segueixes caminant. Pots equivocar-te de camí, fins i tot fer-ho més d’una vegada, i pensar que això és motiu per anar amb el cap cot. Però tothom té dret a equivocar-se, perquè prendre la decisió de caminar implica poder-se equivocar.

El camí pres per l’esquerra independentista al Parlament de Catalunya ara ja fa 7 anys ha estat difícil, com era previsible. Ha estat molt qüestionat, en efecte, però és difícil negar-ne la valentia. La voluntat d’Esquerra era i és esdevenir un partit alternatiu entre l’espanyolisme d’esquerra descafeïnada del PSC i el catalanisme conservador, “purista” i folklòric de CiU. Pretenia i pretén anar més enllà d’aquests dos esperits per crear-ne un de nou on la ciutadania esdevingui l’eix vertebrador de la nostra societat amb la creació d’una possible República de Catalunya, indiferent a la raça, gènere i llengua dels seus membres. Així, la creació d’un Estat propi no apareix com a finalitat en sí, sinó com un instrument per assolir una societat més lliure i justa formada per ciutadans i ciutadanes lliures. És amb aquest objectiu que Esquerra, trencant amb 23 anys de governs conservadors de CiU, va decidir formar els dos governs catalanistes i d’esquerres i fa presidents, primer, a Pasqual Maragall i, després, a José Montilla.

I què ha fet Esquerra dins aquest Govern? Començar a construir, des de dins, l'Estat propi que volem i la societat justa que ens mereixem. Ha tret de la cua en pressupost la Conselleria d’Acció Social i Ciutadania, tot convertint-la en la tercera amb més finançament. Ha aconseguit que més de 100.000 catalans i catalanes ara puguin tenir un servei de dependència, malgrat les mancances fruit dels impagaments del govern espanyol en aquesta matèria. Ha aprovat una Llei d’Acollida que pretén integrar els nous col•lectius que han arribat al país, i a més a més fer-ho en català. Ha aconseguit igualar en drets lingüístics els catalans i catalanes gràcies a la nova Llei del Cinema. Ha aconseguit que existeixi la possibilitat que la ciutadania pugui engegar consultes populars via referèndum gràcies a la Llei de Consultes Populars. Ha fet possible l’aprovació de la primera Llei de Polítiques de Joventut de la Generalitat democràtica, potenciat l’habitatge protegit per joves i creat xarxes d’emancipació juvenil arreu del territori. I tot això perquè Esquerra sap que aquestes eines són fonamentals per aconseguir una ciutadania més lliure.

Però, malgrat la feina, tot això no és suficient. Ara cal aprofundir-hi encara més, i només serà possible si contem amb totes les eines necessàries com a país. La sentència del Tribunal Constitucional ha tancat el sostre de l’autogovern molt per sota del que és necessari per dur a terme les polítiques que aquest país necessita per sortir enfortit de la crisi. És per això que ERC, en un nou gest de valentia, ha posat la realització d’una consulta sobre la independència com a condició sine qua non per a arribar a qualsevol pacte de Govern. Perquè per seguir caminant cal tornar a decidir. I decidir és cosa de tothom: dels que som independentistes, dels que no ho són i dels que s’ho estan pensant. Per això, ara toca valentia. Per això, ara més que mai, toca Esquerra Republicana de Catalunya!