Tornar a decidir per seguir avançant: ara, Esquerra!

(Publicat al diari 30º)

No sempre és fàcil aixecar-se i començar a caminar. Si més no, és més difícil que quedar-se escarxofat a casa. Et pots sentir cansat, tant que fins i tot pots badar i caure en qualsevol moment. Però t’aixeques i segueixes caminant. Pots equivocar-te de camí, fins i tot fer-ho més d’una vegada, i pensar que això és motiu per anar amb el cap cot. Però tothom té dret a equivocar-se, perquè prendre la decisió de caminar implica poder-se equivocar.

El camí pres per l’esquerra independentista al Parlament de Catalunya ara ja fa 7 anys ha estat difícil, com era previsible. Ha estat molt qüestionat, en efecte, però és difícil negar-ne la valentia. La voluntat d’Esquerra era i és esdevenir un partit alternatiu entre l’espanyolisme d’esquerra descafeïnada del PSC i el catalanisme conservador, “purista” i folklòric de CiU. Pretenia i pretén anar més enllà d’aquests dos esperits per crear-ne un de nou on la ciutadania esdevingui l’eix vertebrador de la nostra societat amb la creació d’una possible República de Catalunya, indiferent a la raça, gènere i llengua dels seus membres. Així, la creació d’un Estat propi no apareix com a finalitat en sí, sinó com un instrument per assolir una societat més lliure i justa formada per ciutadans i ciutadanes lliures. És amb aquest objectiu que Esquerra, trencant amb 23 anys de governs conservadors de CiU, va decidir formar els dos governs catalanistes i d’esquerres i fa presidents, primer, a Pasqual Maragall i, després, a José Montilla.

I què ha fet Esquerra dins aquest Govern? Començar a construir, des de dins, l'Estat propi que volem i la societat justa que ens mereixem. Ha tret de la cua en pressupost la Conselleria d’Acció Social i Ciutadania, tot convertint-la en la tercera amb més finançament. Ha aconseguit que més de 100.000 catalans i catalanes ara puguin tenir un servei de dependència, malgrat les mancances fruit dels impagaments del govern espanyol en aquesta matèria. Ha aprovat una Llei d’Acollida que pretén integrar els nous col•lectius que han arribat al país, i a més a més fer-ho en català. Ha aconseguit igualar en drets lingüístics els catalans i catalanes gràcies a la nova Llei del Cinema. Ha aconseguit que existeixi la possibilitat que la ciutadania pugui engegar consultes populars via referèndum gràcies a la Llei de Consultes Populars. Ha fet possible l’aprovació de la primera Llei de Polítiques de Joventut de la Generalitat democràtica, potenciat l’habitatge protegit per joves i creat xarxes d’emancipació juvenil arreu del territori. I tot això perquè Esquerra sap que aquestes eines són fonamentals per aconseguir una ciutadania més lliure.

Però, malgrat la feina, tot això no és suficient. Ara cal aprofundir-hi encara més, i només serà possible si contem amb totes les eines necessàries com a país. La sentència del Tribunal Constitucional ha tancat el sostre de l’autogovern molt per sota del que és necessari per dur a terme les polítiques que aquest país necessita per sortir enfortit de la crisi. És per això que ERC, en un nou gest de valentia, ha posat la realització d’una consulta sobre la independència com a condició sine qua non per a arribar a qualsevol pacte de Govern. Perquè per seguir caminant cal tornar a decidir. I decidir és cosa de tothom: dels que som independentistes, dels que no ho són i dels que s’ho estan pensant. Per això, ara toca valentia. Per això, ara més que mai, toca Esquerra Republicana de Catalunya!