Els resultats electorals del 28 de novembre són una mala notícia per aquells que ens anomenem d’esquerres i independentistes. La davallada d’ERC ha estat una clatellada molt important de la societat cap al partit. Això requereix d’una profunda reflexió i d’un inici de transformació a fons de moltes coses per part de l’actual Direcció. L’estratègia iniciada al 2003 ha tocat fons. Això requereix canvis. Quins són? No els sé, però no podem quedar-nos en l’ambigüitat i prou. Hem de començar a fer una reflexió interna on participi tota la militància i on aquesta decideixi quin és el rumb que ha de marcar la direcció del partit.
Sobre el perquè de la davallada vull apuntar dos punts que em semblen rellevants.
En primer lloc dir que no hem sabut relatar una història, un conte.
Ens hem dedicat a explicar què hem fet però no per què ho hem fet. Segurament ho hem intentat, però, o no ho hem fet bé o ningú ens ha entès. I no crec que la gent sigui idiota. De la mateixa manera tampoc crec que la davallada tingui a veure amb una manca de perfil independentista (per alguns) o d’esquerres (per altres), sinó perquè no hem sabut explicar el per què hem fet les coses. Des de l’aprovació de l’Estatut fins la sentència del TC ERC no ha tingut un relat, un horitzó clar. Hem fet moltes lleis molt importants, hem pres decisions fonamentals pel país, però la gent no ha entès perquè ho fèiem. Òbviament això ens ha fet perdre credibilitat, sobretot després que pactéssim el segon tripartit quan durant la campanya electoral vam arribar a dir que no ho faríem. Quan s’explica un conte però qui l’ha d’escoltar no entén perquè el protagonista fa una cosa o l’altra el conte deixa de ser atractiu i, sens dubte, passa a ser poc creïble.
En segon lloc reafirmar-me en el fet que les lluites internes han estat un dels motors de la baixada. Alguns han aprofitat la caiguda per dir que els congressos i l’assemblearisme intern ens és perjudicial i que hem de canviar el model per un de delegats. Jo crec que els congressos no són un problema en sí. El problema és la mala gestió per part de guanyadors i perdedors dels post-congressos. Prenem l’exemple del PSUC. Els seus congressos eren per delegats i sempre acabaven amb un post-congrés on el sector perdedor marxava o inclòs creava noves forces polítiques o s’integrava en d’altres ja existents. No és un problema només de model. És un problema de cultura democràtica, de cultura del pacte. Ni els guanyadors ni els perdedors han sabut posar-se d’acord per tal de cohesionar el partit i anar tots a una. Aquesta actitud interna el que ha fet ha estat crear monstres què, posteriorment, ens han fet queixalades molt fortes (en forma d’uns 150.000 vots aproximadament). Així, els monstres que han sorgit com a escissions d’ERC han estat, en part, culpa de la pròpia Esquerra. No s’ha sabut gestionar la diferència per part de cap de les parts. La història de l’esquerra (com el cas del PSUC) i de l’independentisme ens ensenya que està formada per un cúmul d’escissions i purificacions. ERC és un gran exemple d’això. Quan guanyen uns s’exclou al contrari de tal manera que se’l força, moltes vegades, a no discrepar. Però si la nostra voluntat és la de ser l’opció majoritària de l’esquerra catalanista hauríem de començar a canviar determinats hàbits i optar per aglutinar voluntats malgrat les diferències i les crítiques.
Segons el meu parer ara podem fer dues coses. O seguir en l’actual línea política però canviant alguns elements, o intentar fer una reflexió interna molt forta, on no només es parli de líders sinó d’estructura i estratègia i de com frenem per sempre la nostra cultura del “no-consens”. La primera jo crec que ens portarà a la marginalitat absoluta a mitjà termini. La segona la veig com l’únic camí si volem optar a ser alguna vegada majoria. Perquè per ser majoria s’ha de ser com la societat: plural.
Sobre el perquè de la davallada vull apuntar dos punts que em semblen rellevants.
En primer lloc dir que no hem sabut relatar una història, un conte.
Ens hem dedicat a explicar què hem fet però no per què ho hem fet. Segurament ho hem intentat, però, o no ho hem fet bé o ningú ens ha entès. I no crec que la gent sigui idiota. De la mateixa manera tampoc crec que la davallada tingui a veure amb una manca de perfil independentista (per alguns) o d’esquerres (per altres), sinó perquè no hem sabut explicar el per què hem fet les coses. Des de l’aprovació de l’Estatut fins la sentència del TC ERC no ha tingut un relat, un horitzó clar. Hem fet moltes lleis molt importants, hem pres decisions fonamentals pel país, però la gent no ha entès perquè ho fèiem. Òbviament això ens ha fet perdre credibilitat, sobretot després que pactéssim el segon tripartit quan durant la campanya electoral vam arribar a dir que no ho faríem. Quan s’explica un conte però qui l’ha d’escoltar no entén perquè el protagonista fa una cosa o l’altra el conte deixa de ser atractiu i, sens dubte, passa a ser poc creïble.En segon lloc reafirmar-me en el fet que les lluites internes han estat un dels motors de la baixada. Alguns han aprofitat la caiguda per dir que els congressos i l’assemblearisme intern ens és perjudicial i que hem de canviar el model per un de delegats. Jo crec que els congressos no són un problema en sí. El problema és la mala gestió per part de guanyadors i perdedors dels post-congressos. Prenem l’exemple del PSUC. Els seus congressos eren per delegats i sempre acabaven amb un post-congrés on el sector perdedor marxava o inclòs creava noves forces polítiques o s’integrava en d’altres ja existents. No és un problema només de model. És un problema de cultura democràtica, de cultura del pacte. Ni els guanyadors ni els perdedors han sabut posar-se d’acord per tal de cohesionar el partit i anar tots a una. Aquesta actitud interna el que ha fet ha estat crear monstres què, posteriorment, ens han fet queixalades molt fortes (en forma d’uns 150.000 vots aproximadament). Així, els monstres que han sorgit com a escissions d’ERC han estat, en part, culpa de la pròpia Esquerra. No s’ha sabut gestionar la diferència per part de cap de les parts. La història de l’esquerra (com el cas del PSUC) i de l’independentisme ens ensenya que està formada per un cúmul d’escissions i purificacions. ERC és un gran exemple d’això. Quan guanyen uns s’exclou al contrari de tal manera que se’l força, moltes vegades, a no discrepar. Però si la nostra voluntat és la de ser l’opció majoritària de l’esquerra catalanista hauríem de començar a canviar determinats hàbits i optar per aglutinar voluntats malgrat les diferències i les crítiques.
Segons el meu parer ara podem fer dues coses. O seguir en l’actual línea política però canviant alguns elements, o intentar fer una reflexió interna molt forta, on no només es parli de líders sinó d’estructura i estratègia i de com frenem per sempre la nostra cultura del “no-consens”. La primera jo crec que ens portarà a la marginalitat absoluta a mitjà termini. La segona la veig com l’únic camí si volem optar a ser alguna vegada majoria. Perquè per ser majoria s’ha de ser com la societat: plural. 
0 comentaris:
Publica un comentari