Van venir en antigues onades migratòries durant la primera meitat del segle XX. Un d’ells va lluitar al costat de la República. L’altre va venir cap a l’Hospitalet i va construir casa seva amb les seves pròpies mans. Primer fou paleta, després peixater i finalment cambrer al barri de Sant Andreu de Barcelona. L’altra va venir de les misèries de la guerra civil des de València i va treballar a diverses fàbriques de l’Hospitalet. A l’altra ni tan sols la vaig conèixer. Després d’ells van venir el meu pare i la meva mare. Cap dels dos va poder optar a estudiar molt de temps. El meu pare treballa des dels 15 anys fins a l’actualitat de cambrer 10 hores diàries. La meva mare va treballar fins que la van despatxar d’una multinacional. Ara ajuda al meu pare a fer les feines del bar de Sant Andreu.
Tinc 22 anys i he aconseguit ser el primer llicenciat de la meva família. Vaig aprendre a parlar i escriure bé el català als 14 anys. Vaig tenir consciència de ser català als 17 anys. Sóc d’esquerres des que tinc us de raó. Vaig decidir ser català perquè vaig entendre que ser d’esquerres significava lluitar en favor de tots els col•lectius oprimits. La lluita pel socialisme és una lluita a favor de la llibertat, és una lluita que ens porta a estar al servei de tothom qui estigui patint una injustícia. Per això, en primer lloc, vaig decidir ser monitor d’un esplai. Pensava, i segueixo pensant, que és el millor lloc per començar a traslladar uns valors de transformació social per tal d’assolir una societat més lliure i justa. Però no n’hi havia prou. Entenia que calia participar des de molts més àmbits per assolir els objectius de transformació en els que creia. Per això vaig decidir entrar a les JERC després que el company Carles Vilaseca m’ho plantegés.
D’això ja fa quasi 4 anys. Durant aquest temps sempre he intentat fer les coses des de la humilitat. Sense aparentar, sense creure'm mereixedor de res, simplement he fet el que he cregut més just en cada moment i n’he assumit les conseqüències. He intentat que el meu compromís fos el més ferm possible, per això vaig acceptar ser candidat a la secretaria nacional d’organització de les JERC quan en Carles Caballero i molta altra gent m’ho van proposar. No ho vaig fer per mi, sinó amb vocació de servei als altres. Em vull posar a la vostra disposició per a lluitar per allò en que crec i realment m’agrada de la millor manera que sé.
En tot això mai he estat sol, doncs aquesta voluntat de servei i canvi mai hagués estat possible sense en Carles, en Pere, en Lluís, la Clara, l’Ignasi, la Natàlia, en Rafa, la Marta, en Bernat i d’altres persones. Perquè tots nosaltres volem canviar les coses, volem refundar les JERC des de baix amb la participació de tothom. Creiem que el problema es troba en unes estructures que cal canviar per no ensopegar, i no pas en una falta de lideratge que algú ha d’omplir. És per això que hem basat el nostre projecte en tres paraules clau: Democràcia, descentralització i debat.
Hi haurà qui dipositi les seves esperances en els lideratges forts, basats en l'adhesió a la persona. Nosaltres, en canvi, dipositem la nostra confiança en l'adhesió a unes idees i la seva discussió entre tots i totes, sense exclusions, sense privilegis, perquè en realitat qui ha de liderar el futur de l’organització és la militància que surt al carrer en defensa del projecte de les JERC, que es trenca la cara sense esperar res a canvi, que es deixa les hores i les energies sense més recompensa que la de veure que el projecte avança. Aquesta vocació de servei a la comunitat, màxim principi del socialisme, és el que ens ha de guiar en els propers anys. Actuar en un altre sentit, seria, en primer lloc, una contradicció ideològica. Però, pitjor encara, també seria una contradicció política contraproduent a llarg termini.
Ara que venen temps de refundació, cal recordar que les solucions venen sempre del poble, més que no pas dels líders. Recórrer el camí de baix cap a dalt: això significa posar-se dempeus. Puc dir-ho sabent d'on ve la nostra organització, que fa només dues dècades va estar a punt de desaparèixer i que 20 anys després és la primera organització política juvenil dels Països Catalans. I puc dir-ho, també, sabent d'on vinc, sabent que jo no seria on sóc si la meva família hagués decidit resignar-se al seu destí enlloc de lluitar i esforçar-se per progressar, i si jo mateix m'hagués resignat a la tirania dels orígens enlloc de decidir, per lliure voluntat, ser català i lluitar per la llibertat d'aquest país.
Res de resignar-se, doncs: dempeus, jovent independentista!
Tinc 22 anys i he aconseguit ser el primer llicenciat de la meva família. Vaig aprendre a parlar i escriure bé el català als 14 anys. Vaig tenir consciència de ser català als 17 anys. Sóc d’esquerres des que tinc us de raó. Vaig decidir ser català perquè vaig entendre que ser d’esquerres significava lluitar en favor de tots els col•lectius oprimits. La lluita pel socialisme és una lluita a favor de la llibertat, és una lluita que ens porta a estar al servei de tothom qui estigui patint una injustícia. Per això, en primer lloc, vaig decidir ser monitor d’un esplai. Pensava, i segueixo pensant, que és el millor lloc per començar a traslladar uns valors de transformació social per tal d’assolir una societat més lliure i justa. Però no n’hi havia prou. Entenia que calia participar des de molts més àmbits per assolir els objectius de transformació en els que creia. Per això vaig decidir entrar a les JERC després que el company Carles Vilaseca m’ho plantegés.
D’això ja fa quasi 4 anys. Durant aquest temps sempre he intentat fer les coses des de la humilitat. Sense aparentar, sense creure'm mereixedor de res, simplement he fet el que he cregut més just en cada moment i n’he assumit les conseqüències. He intentat que el meu compromís fos el més ferm possible, per això vaig acceptar ser candidat a la secretaria nacional d’organització de les JERC quan en Carles Caballero i molta altra gent m’ho van proposar. No ho vaig fer per mi, sinó amb vocació de servei als altres. Em vull posar a la vostra disposició per a lluitar per allò en que crec i realment m’agrada de la millor manera que sé.
En tot això mai he estat sol, doncs aquesta voluntat de servei i canvi mai hagués estat possible sense en Carles, en Pere, en Lluís, la Clara, l’Ignasi, la Natàlia, en Rafa, la Marta, en Bernat i d’altres persones. Perquè tots nosaltres volem canviar les coses, volem refundar les JERC des de baix amb la participació de tothom. Creiem que el problema es troba en unes estructures que cal canviar per no ensopegar, i no pas en una falta de lideratge que algú ha d’omplir. És per això que hem basat el nostre projecte en tres paraules clau: Democràcia, descentralització i debat.
Hi haurà qui dipositi les seves esperances en els lideratges forts, basats en l'adhesió a la persona. Nosaltres, en canvi, dipositem la nostra confiança en l'adhesió a unes idees i la seva discussió entre tots i totes, sense exclusions, sense privilegis, perquè en realitat qui ha de liderar el futur de l’organització és la militància que surt al carrer en defensa del projecte de les JERC, que es trenca la cara sense esperar res a canvi, que es deixa les hores i les energies sense més recompensa que la de veure que el projecte avança. Aquesta vocació de servei a la comunitat, màxim principi del socialisme, és el que ens ha de guiar en els propers anys. Actuar en un altre sentit, seria, en primer lloc, una contradicció ideològica. Però, pitjor encara, també seria una contradicció política contraproduent a llarg termini.
Ara que venen temps de refundació, cal recordar que les solucions venen sempre del poble, més que no pas dels líders. Recórrer el camí de baix cap a dalt: això significa posar-se dempeus. Puc dir-ho sabent d'on ve la nostra organització, que fa només dues dècades va estar a punt de desaparèixer i que 20 anys després és la primera organització política juvenil dels Països Catalans. I puc dir-ho, també, sabent d'on vinc, sabent que jo no seria on sóc si la meva família hagués decidit resignar-se al seu destí enlloc de lluitar i esforçar-se per progressar, i si jo mateix m'hagués resignat a la tirania dels orígens enlloc de decidir, per lliure voluntat, ser català i lluitar per la llibertat d'aquest país.
Res de resignar-se, doncs: dempeus, jovent independentista!
1 comentaris:
Otro emigrante como máximo representante del independentismo, como Carod Rovira.
Sospechoso, si.
Sobre todo si son de izquierdas, porque eso supone dar la espalda al pueblo llano del otro lado del Ebro. De hecho es dar la espalda al internacionalismo de la izquierda.
Aunque todo razonamiento es inutil ante el subconsciente psicoanalitico.
Publica un comentari