El Bloc d'en Sergi Morales

Quan els mercats es mengen als ciutadans

2011-10-24T12:30:00.000+02:00

Fa uns dies llegia una conferència del ja difunt Tony Judt titulada "Què continua viu i què ha mort en la socialdemocràcia?". Al marge de l’anàlisi de l'auge i decadència de la socialdemocràcia i el seu per què i, sobretot, què continua viu de la mateixa i cap a on ha d'anar l'esquerra, és interessant la consideració que fa al respecte de la ciutadania en sí. La ciutadania entesa com a membre de ple dret d'una comunitat determinada. Per ell ara aquesta condició perilla arreu del món occidental. Tal i com diu Judt, a mitjans del segle XX una de les lluites dels Estats del Benestar europeus era que la condició ciutadana de qualsevol persona de la comunitat no es veiés alterada en funció de la seva participació en l'economia. I precisament això em va fer reflexionar fa unes setmanes mentre llegia al diari ARA les noves dades de l'atur a Catalunya i arreu de l’Estat.

A Catalunya hi ha actualment uns 600.000 aturats, dels quals, uns 161.000 es troben sense cap mena de subsidi d'atur. Les dades d'entitats socials com la Taula d'Entitats del Tercer Sector Social avisen que aquesta xifra podria inclòs ser del 30% dels aturats. Però les dades del Govern català sobre el futur a mitjà termini encara són més pessimistes. Podria ser que d'aquí mig any unes 131.000 persones es sumin a les 161.000 sense cap prestació d'atur. Això sumaria prop de 300.000 persones. El Tercer Sector parla inclòs de 400.000 persones sense prestacions. A això li hem d’afegir les retallades en serveis socials i que 9 de cada 10 contractes nous són precaris, deixant en evidència la poca utilitat de la reforma laboral duta a terme pel govern espanyol (només s'ha aplicat el contracte indefinit creat per la reforma laboral en el 6% del total de contractes del 2011).

L'ofensiva de certs mitjans de comunicació per justificar les reformes del mercat laboral o les retallades socials també estan creant un clima d'opinió peculiar. L'última enquesta del CIS del mes de setembre mostra com el 41,3% dels enquestats espanyols estan disposats a pagar més impostos a canvi de millors prestacions, mentre que un 39,5% creuen que s'han de rebaixar impostos tot i que s'hagin de fer retallades en prestacions socials. En canvi, un 67,1% dels enquestats espanyols pensen que l’Estat “és responsable del benestar de tots”. Hi ha un 21,3% que pensa que l’Estat només s’ha de fer responsable dels problemes dels mes desafavorits i un 7,9% que aposten perquè tothom s’espavili i cadascú sigui responsable de sí mateix. Per qualsevol persona republicana i d’esquerres està clar que la primera opció és la més desitjable (“que l’Estat cuidi de tots”). No volen un Estat quasi inexistent on cadascú faci la seva i, per tant, on la societat i les relacions socials quasi ni existeixin. Ni tampoc un Estat paternalista on només la gent més pobre tingui prestacions socials. Un Estat de ciutadans lliures i iguals és aquell on l’Estat el forma tothom, on les decisions es prenen en col•lectiu, on cadascú és autònom per prendre decisions individuals i pel conjunt, on hi ha espais de decisió política comuns i on, precisament per això, l’Estat (és a dir, l’administració del col•lectiu) dóna serveis a tothom i articula espais conjunts per decidir quin són aquells serveis que la ciutadania s’autoadjudica. Però l’opinió pública, malgrat anar una mica en aquesta línia, està dividida al respecte. Quasi tothom creu que l’Estat ha d’ajudar a tothom però no tothom està a disposat a col•laborar en aquesta fita. I això forma part d’un pensament que determinades doctrines estan estenen. Com deia Thatcher “no existeix això que anomenem societat. Només hi ha homes i dones individuals i famílies”. Però, si no hi ha societat, i això és el que busquen aquest tipus de doctrines, què hi ha entre els individus i l’Estat i, sobretot, qui controla l’Estat. La resposta és fàcil. El que existiria, tal i com afirma Judt, seria un conflicte entre individus i corporacions amb poder suficient com per controlar l’Estat en el seu propi benefici. Per tant no es tracta tant que es vulgui eliminar l’Estat en sí. El que es vol es crear un clima d’opinió favorable al fet que només uns pocs puguin controlar-lo per tal d’afavorir els interessos privats d’una minoria. Per això utilitzen els mitjans de comunicació per dir que la reforma laboral és positiva, que les retallades són necessàries i que els individus ens hem d’espavilar sols sense esperar res d’absolutament ningú (i menys de l’Estat). D’aquesta manera l’aturat, aquell que per motius estructurals (origen de classe, per exemple) no pugui assolir un treball, passa a ser un pària. Algú que no es de bon rebut perquè no ha sabut espavilar-se.

Cal dons no resignar-se i reivindicar que tothom és ciutadà malgrat la seva condició econòmica. Cal apostar, de nou, per l’existència d’una societat, d’una comunitat, on tots i totes en siguem membres i ens garantim mútuament els drets, deures i llibertats que col•lectivament haguem decidit. És allò que els republicans anomenen fraternitat. Perquè no és cert que les relacions entre els membres d’un col•lectiu siguin millors i creïn més riquesa a través de la competència i la individualitat extrema. La creença que l’afavoriment del privat és bona sempre pel col•lectiu és inclòs negada per alguns teòrics liberals. Judt, citant a John Stuart Mill, expressa que “la idea d’una societat unida només per relacions i els sentiments sorgits dels interessos pecuniaris és essencialment repugnant”. Ha d’haver-hi quelcom més gran que els interessos econòmics per unir una societat. Per què si no és així, el que acaba passant és que aquells que no entren dins d’aquestes esquemes, dins del “negoci”, acaben simplement marginats socialment. Primer deixen de formar part del circuït econòmic. Després se’ls hi treu moralment, i davant l’opinió pública difosa pels mitjans, la condició ciutadania. I finalment se’ls abandona.

Em d’apostar per contrarestar aquesta opinió, doncs, com diu el professor Vicenç Navarro en molts dels seus llibres, un país amb un benestar insuficient (i, per tant, amb una manca d’igualtat d’oportunitats, diferents categories de ciutadans i amb molta diferència entre els més rics i els més pobres) porta a una democràcia incompleta. Només amb ciutadans lliures i iguals serà possible construir una veritable democràcia. Una democràcia on tothom pugui incidir d’igual manera en les decisions polítiques d’un projecte comú decidit per tots els membres de la comunitat. Més ciutadania, més cohesió social, és, sempre, una millor democràcia. I en això ja existeixen algunes propostes que van en aquest camí, com la renda bàsica universal, els pressupostos participatius o un major finançament de l’educació pública.

Per què dempeus?

2011-03-25T22:08:00.003+01:00

Van venir en antigues onades migratòries durant la primera meitat del segle XX. Un d’ells va lluitar al costat de la República. L’altre va venir cap a l’Hospitalet i va construir casa seva amb les seves pròpies mans. Primer fou paleta, després peixater i finalment cambrer al barri de Sant Andreu de Barcelona. L’altra va venir de les misèries de la guerra civil des de València i va treballar a diverses fàbriques de l’Hospitalet. A l’altra ni tan sols la vaig conèixer. Després d’ells van venir el meu pare i la meva mare. Cap dels dos va poder optar a estudiar molt de temps. El meu pare treballa des dels 15 anys fins a l’actualitat de cambrer 10 hores diàries. La meva mare va treballar fins que la van despatxar d’una multinacional. Ara ajuda al meu pare a fer les feines del bar de Sant Andreu.

Tinc 22 anys i he aconseguit ser el primer llicenciat de la meva família. Vaig aprendre a parlar i escriure bé el català als 14 anys. Vaig tenir consciència de ser català als 17 anys. Sóc d’esquerres des que tinc us de raó. Vaig decidir ser català perquè vaig entendre que ser d’esquerres significava lluitar en favor de tots els col•lectius oprimits. La lluita pel socialisme és una lluita a favor de la llibertat, és una lluita que ens porta a estar al servei de tothom qui estigui patint una injustícia. Per això, en primer lloc, vaig decidir ser monitor d’un esplai. Pensava, i segueixo pensant, que és el millor lloc per començar a traslladar uns valors de transformació social per tal d’assolir una societat més lliure i justa. Però no n’hi havia prou. Entenia que calia participar des de molts més àmbits per assolir els objectius de transformació en els que creia. Per això vaig decidir entrar a les JERC després que el company Carles Vilaseca m’ho plantegés.

D’això ja fa quasi 4 anys. Durant aquest temps sempre he intentat fer les coses des de la humilitat. Sense aparentar, sense creure'm mereixedor de res, simplement he fet el que he cregut més just en cada moment i n’he assumit les conseqüències. He intentat que el meu compromís fos el més ferm possible, per això vaig acceptar ser candidat a la secretaria nacional d’organització de les JERC quan en Carles Caballero i molta altra gent m’ho van proposar. No ho vaig fer per mi, sinó amb vocació de servei als altres. Em vull posar a la vostra disposició per a lluitar per allò en que crec i realment m’agrada de la millor manera que sé.

En tot això mai he estat sol, doncs aquesta voluntat de servei i canvi mai hagués estat possible sense en Carles, en Pere, en Lluís, la Clara, l’Ignasi, la Natàlia, en Rafa, la Marta, en Bernat i d’altres persones. Perquè tots nosaltres volem canviar les coses, volem refundar les JERC des de baix amb la participació de tothom. Creiem que el problema es troba en unes estructures que cal canviar per no ensopegar, i no pas en una falta de lideratge que algú ha d’omplir. És per això que hem basat el nostre projecte en tres paraules clau: Democràcia, descentralització i debat.

Hi haurà qui dipositi les seves esperances en els lideratges forts, basats en l'adhesió a la persona. Nosaltres, en canvi, dipositem la nostra confiança en l'adhesió a unes idees i la seva discussió entre tots i totes, sense exclusions, sense privilegis, perquè en realitat qui ha de liderar el futur de l’organització és la militància que surt al carrer en defensa del projecte de les JERC, que es trenca la cara sense esperar res a canvi, que es deixa les hores i les energies sense més recompensa que la de veure que el projecte avança. Aquesta vocació de servei a la comunitat, màxim principi del socialisme, és el que ens ha de guiar en els propers anys. Actuar en un altre sentit, seria, en primer lloc, una contradicció ideològica. Però, pitjor encara, també seria una contradicció política contraproduent a llarg termini.

Ara que venen temps de refundació, cal recordar que les solucions venen sempre del poble, més que no pas dels líders. Recórrer el camí de baix cap a dalt: això significa posar-se dempeus. Puc dir-ho sabent d'on ve la nostra organització, que fa només dues dècades va estar a punt de desaparèixer i que 20 anys després és la primera organització política juvenil dels Països Catalans. I puc dir-ho, també, sabent d'on vinc, sabent que jo no seria on sóc si la meva família hagués decidit resignar-se al seu destí enlloc de lluitar i esforçar-se per progressar, i si jo mateix m'hagués resignat a la tirania dels orígens enlloc de decidir, per lliure voluntat, ser català i lluitar per la llibertat d'aquest país.

Res de resignar-se, doncs: dempeus, jovent independentista!

Compartim idees, construïm el futur!

2011-02-09T23:36:00.004+01:00

La participació política és un dels pilars bàsics que han caracteritzat a l’esquerra independentista en els últims anys, sobretot si fem referència al nivell municipal. Què pot haver-hi de més important en un sistema democràtic que el fet que el màxim nombre de ciutadans i ciutadanes participin en ell? Des de les JERC i Esquerra entenem els partits polítics com a instruments canalitzadors de la participació de la ciutadania i del compromís polític de la gent. Tanmateix creiem que només des de la política de base i municipal és poden construir millores dels espais col•lectius amb la participació de tothom. Precisament entenem que la política és un servei que les persones fem per ajudar a tots els membres de la nostra comunitat, sigui el municipi o sigui el país.

Un dels fonaments de l’esquerra és el concepte de comunitat. La comunitat està formada per aquell conjunt de persones que decideixen conviure en una relació d’ajuda permanent, de cooperació, compartint. I això és en el que creiem per obtenir un futur millor pels nostres pobles. Des de les JERC i Esquerra estem convençuts que la nostra tasca en tots els municipis del Baix Llobregat i dels Països Catalans és escoltar a la gent, compartir idees amb la ciutadania, per tal de facilitar espais de participació política per al poble i des del poble i, així, construir municipis fets a la mida de tothom. Compartir espais, compartir llocs de decisió, compartir idees. Només així és pot construir poble i ciutat, només així és pot construir un futur millor on tothom pugui dir la seva. Perquè si la gent i, sobretot, el jovent, no diem la nostra i no intentem incidir en la política local, algú ho farà per nosaltres. Ja ho explicava Joan Fuster quan deia allò de la política o te la fas o te la fan.

Fer política des de la base, des del municipi, és la millor manera que tenim el jovent per construir un país i un món millor. Compartim esforços, lluites i alegries. Construïm, amb aquests valors comuns, un castell on tothom tingui el seu paper, sense oblidar-nos que la base, la pinya, és la part fonamental que ens farà resistir com a col•lectiu. Només així podrem fer un castell sòlid que arribi ben alt, cap aquella societat lliure i justa que volem tocar amb la punta dels dits. I Esquerra i les JERC podem ajudar en aquesta fita.

Els contes i els monstres: reflexions post-electorals

2010-12-09T01:08:00.005+01:00

Els resultats electorals del 28 de novembre són una mala notícia per aquells que ens anomenem d’esquerres i independentistes. La davallada d’ERC ha estat una clatellada molt important de la societat cap al partit. Això requereix d’una profunda reflexió i d’un inici de transformació a fons de moltes coses per part de l’actual Direcció. L’estratègia iniciada al 2003 ha tocat fons. Això requereix canvis. Quins són? No els sé, però no podem quedar-nos en l’ambigüitat i prou. Hem de començar a fer una reflexió interna on participi tota la militància i on aquesta decideixi quin és el rumb que ha de marcar la direcció del partit.

Sobre el perquè de la davallada vull apuntar dos punts que em semblen rellevants.

En primer lloc dir que no hem sabut relatar una història, un conte. Ens hem dedicat a explicar què hem fet però no per què ho hem fet. Segurament ho hem intentat, però, o no ho hem fet bé o ningú ens ha entès. I no crec que la gent sigui idiota. De la mateixa manera tampoc crec que la davallada tingui a veure amb una manca de perfil independentista (per alguns) o d’esquerres (per altres), sinó perquè no hem sabut explicar el per què hem fet les coses. Des de l’aprovació de l’Estatut fins la sentència del TC ERC no ha tingut un relat, un horitzó clar. Hem fet moltes lleis molt importants, hem pres decisions fonamentals pel país, però la gent no ha entès perquè ho fèiem. Òbviament això ens ha fet perdre credibilitat, sobretot després que pactéssim el segon tripartit quan durant la campanya electoral vam arribar a dir que no ho faríem. Quan s’explica un conte però qui l’ha d’escoltar no entén perquè el protagonista fa una cosa o l’altra el conte deixa de ser atractiu i, sens dubte, passa a ser poc creïble.

En segon lloc reafirmar-me en el fet que les lluites internes han estat un dels motors de la baixada. Alguns han aprofitat la caiguda per dir que els congressos i l’assemblearisme intern ens és perjudicial i que hem de canviar el model per un de delegats. Jo crec que els congressos no són un problema en sí. El problema és la mala gestió per part de guanyadors i perdedors dels post-congressos. Prenem l’exemple del PSUC. Els seus congressos eren per delegats i sempre acabaven amb un post-congrés on el sector perdedor marxava o inclòs creava noves forces polítiques o s’integrava en d’altres ja existents. No és un problema només de model. És un problema de cultura democràtica, de cultura del pacte. Ni els guanyadors ni els perdedors han sabut posar-se d’acord per tal de cohesionar el partit i anar tots a una. Aquesta actitud interna el que ha fet ha estat crear monstres què, posteriorment, ens han fet queixalades molt fortes (en forma d’uns 150.000 vots aproximadament). Així, els monstres que han sorgit com a escissions d’ERC han estat, en part, culpa de la pròpia Esquerra. No s’ha sabut gestionar la diferència per part de cap de les parts. La història de l’esquerra (com el cas del PSUC) i de l’independentisme ens ensenya que està formada per un cúmul d’escissions i purificacions. ERC és un gran exemple d’això. Quan guanyen uns s’exclou al contrari de tal manera que se’l força, moltes vegades, a no discrepar. Però si la nostra voluntat és la de ser l’opció majoritària de l’esquerra catalanista hauríem de començar a canviar determinats hàbits i optar per aglutinar voluntats malgrat les diferències i les crítiques.

Segons el meu parer ara podem fer dues coses. O seguir en l’actual línea política però canviant alguns elements, o intentar fer una reflexió interna molt forta, on no només es parli de líders sinó d’estructura i estratègia i de com frenem per sempre la nostra cultura del “no-consens”. La primera jo crec que ens portarà a la marginalitat absoluta a mitjà termini. La segona la veig com l’únic camí si volem optar a ser alguna vegada majoria. Perquè per ser majoria s’ha de ser com la societat: plural.

Tornar a decidir per seguir avançant: ara, Esquerra!

2010-11-18T15:43:00.009+01:00

(Publicat al diari 30º)

No sempre és fàcil aixecar-se i començar a caminar. Si més no, és més difícil que quedar-se escarxofat a casa. Et pots sentir cansat, tant que fins i tot pots badar i caure en qualsevol moment. Però t’aixeques i segueixes caminant. Pots equivocar-te de camí, fins i tot fer-ho més d’una vegada, i pensar que això és motiu per anar amb el cap cot. Però tothom té dret a equivocar-se, perquè prendre la decisió de caminar implica poder-se equivocar.

El camí pres per l’esquerra independentista al Parlament de Catalunya ara ja fa 7 anys ha estat difícil, com era previsible. Ha estat molt qüestionat, en efecte, però és difícil negar-ne la valentia. La voluntat d’Esquerra era i és esdevenir un partit alternatiu entre l’espanyolisme d’esquerra descafeïnada del PSC i el catalanisme conservador, “purista” i folklòric de CiU. Pretenia i pretén anar més enllà d’aquests dos esperits per crear-ne un de nou on la ciutadania esdevingui l’eix vertebrador de la nostra societat amb la creació d’una possible República de Catalunya, indiferent a la raça, gènere i llengua dels seus membres. Així, la creació d’un Estat propi no apareix com a finalitat en sí, sinó com un instrument per assolir una societat més lliure i justa formada per ciutadans i ciutadanes lliures. És amb aquest objectiu que Esquerra, trencant amb 23 anys de governs conservadors de CiU, va decidir formar els dos governs catalanistes i d’esquerres i fa presidents, primer, a Pasqual Maragall i, després, a José Montilla.

I què ha fet Esquerra dins aquest Govern? Començar a construir, des de dins, l'Estat propi que volem i la societat justa que ens mereixem. Ha tret de la cua en pressupost la Conselleria d’Acció Social i Ciutadania, tot convertint-la en la tercera amb més finançament. Ha aconseguit que més de 100.000 catalans i catalanes ara puguin tenir un servei de dependència, malgrat les mancances fruit dels impagaments del govern espanyol en aquesta matèria. Ha aprovat una Llei d’Acollida que pretén integrar els nous col•lectius que han arribat al país, i a més a més fer-ho en català. Ha aconseguit igualar en drets lingüístics els catalans i catalanes gràcies a la nova Llei del Cinema. Ha aconseguit que existeixi la possibilitat que la ciutadania pugui engegar consultes populars via referèndum gràcies a la Llei de Consultes Populars. Ha fet possible l’aprovació de la primera Llei de Polítiques de Joventut de la Generalitat democràtica, potenciat l’habitatge protegit per joves i creat xarxes d’emancipació juvenil arreu del territori. I tot això perquè Esquerra sap que aquestes eines són fonamentals per aconseguir una ciutadania més lliure.

Però, malgrat la feina, tot això no és suficient. Ara cal aprofundir-hi encara més, i només serà possible si contem amb totes les eines necessàries com a país. La sentència del Tribunal Constitucional ha tancat el sostre de l’autogovern molt per sota del que és necessari per dur a terme les polítiques que aquest país necessita per sortir enfortit de la crisi. És per això que ERC, en un nou gest de valentia, ha posat la realització d’una consulta sobre la independència com a condició sine qua non per a arribar a qualsevol pacte de Govern. Perquè per seguir caminant cal tornar a decidir. I decidir és cosa de tothom: dels que som independentistes, dels que no ho són i dels que s’ho estan pensant. Per això, ara toca valentia. Per això, ara més que mai, toca Esquerra Republicana de Catalunya!

Consell Municipal de la Joventut del Prat: més participació és un Prat millor per a tothom

2010-10-09T11:26:00.003+02:00

A l’últim Ple de l’Ajuntament del Prat es va votar favorablement a la creació del Consell Municipal de la Joventut del Prat de Llobregat i a l’aprovació primera del seu reglament de funcionament. Amb això aprovat la Regidoria de Joventut començarà a parlar amb les diferents entitats juvenils del poble sobre aquest reglament de funcionament del que he fet esment.

Des de les JERC del Prat veiem com a molt positiva la creació d’aquest Consell, sobretot tenint en compte que era una proposta inclosa al nostre programa electoral per les eleccions municipals del 2007. Però creiem que la creació d’aquest arriba molt tard, sobretot perquè les properes eleccions són a mitjans de l’any vinent i aquest Consell gairebé no es podrà ni “estrenar” en aquesta legislatura. A més a més s’ha fet amb presses (ho podem comprovar llegint la seva redacció poc clara i, en alguns fragments, incongruent) i, sobretot, no ha estat difosa la seva creació, encara, als principals agents receptors d’aquest Consell: el jovent pratenc. No es pot pretendre crear un òrgan de participació juvenil sense comptar amb la participació, en el moment de la seva creació, dels mateixos que l’hauran d’utilitzar. És una incoherència per part de l’equip de govern, sobretot de cara a la joventut organitzada d’aquest poble. Prèviament a la seva aprovació al Ple s’hauria d’haver iniciat un procés, com a mínim, d’informació i, en la mesura de lo possible, de participació tant del jovent organitzat (organitzacions polítiques juvenils, entitats de lleure, entitats joves, seccions joves dels sindicats, entitats esportives, culturals, etc.) com d’aquell que no ho està (amb xerrades als instituts o, com a mínim, publicitat d’alguna mena) per tal de crear un òrgan a la mida de tothom.

Durant aquestes setmanes la Regidoria de Joventut convocarà a diferents entitats per tal de millorar el Reglament que regularà el Consell Municipal de la Joventut del Prat. Nosaltres hi participarem amb estreta cooperació amb la Regidoria de Joventut (la qual, crec, ha fet molta feina al llarg d’aquests últims anys en matèria de Joventut) i amb ànim de millorar-lo. En referència al contingut del mateix ara per ara no el valorarem excepte en el que ja em dit (redacció poc clara, etc.). El que sí que podem afirmar des d’ara és que voldrem que aquest Consell sigui el màxim representatiu, útil i participatiu pel jovent pratenc organitzat i també per aquell que no ho està.

Tornarem a Vèncer!!!

2010-05-19T11:13:00.000+02:00

Suport als treballadors acomiadats de Roca

2010-02-07T16:55:00.002+01:00

Vídeo que van realitzar sobre l'acte de les JERC del Baix Llobregat i la CGT en suport als treballadors acomiadats de Roca.

Tots contra l'ERO de Roca

2010-01-29T12:31:00.005+01:00

És cert que l’actual crisi econòmica afecta a moltes empreses, les quals només poden seguir funcionant si retallen treballadors de la seva plantilla. Però, tot i així, n’hi ha d’altres que aprofiten la crisi per redactar EROs, tot i que l’empresa tingui beneficis, amagant-se rere les excuses de l’alt cost que li suposa el seu manteniment. Aquest és el cas de La Roca, una empresa situada a Gavà i Viladecans que ha fet un ERO amb el qual pretén despatxar a centenars de treballadors. És per això que les JERC del Baix Llobregat, de les quals hi formo part, hem decidit situar-nos al costat dels i les treballadores i clamar ben fort contra aquesta injustícia. No dubtem que la creació de riquesa és important i necessària, però encara ho són més les persones i el seu dret a viure amb dignitat.

No podem quedar-nos a casa enfront aquesta injustícia! El proper divendres, 29 de gener a la Torre American Lake de Gavà (C/Castelldefels 11) a les 20:15 del vespre cridem tots contra l'ERO de la Roca!

Solidaritat amb Aminatu Haidar i el poble saharaui

2009-12-17T17:16:00.002+01:00

L'Esquerra Independentista no ha nascut per resistir, sinó que ho ha fet per guanyar

2009-12-11T01:23:00.000+01:00

TOTS HO SABEM: ESPANYA ÉS CRISI

2008-11-18T17:14:00.004+01:00

La nova campanya que organitzem des de les JERC està encaminada a obrir un debat al voltant de les conseqüències negatives que patim els catalans i catalanes pel fet de seguir sent depenents de l'Estat espanyol. Per desfer-nos d'aquesta lacra diem: no a la dependència, sí a la INDEPENDÈNCIA!!!

Tornar a escriure

2008-11-17T22:21:00.002+01:00

Després de molts mesos sense tenir temps d'escriure intentaré tornar a escriure en el meu bloc. La veritat és que entre la manca de temps i la mandra que de vegades suposa fer esforços intel.lectuals he deixat aquest bloc una mica de banda. Però ara realitzaré una sèrie d'articles girant al voltant del concepte de poder i, també, de dominació, sobretot aplicats a les relacions sentimentals. Espero que us agradin les meves deliberacions o, si més no, que us resultin entretingudes.

PD: sense tenir res a veure he decidit penjar aquest vídeo. És una versió que m'ha agradat molt d'una de les cançons més memorables de la meva adolescència: Wonderwall dels Oasis.

Un manifiesto nacionalista

2008-07-07T15:30:00.002+02:00

Sé que últimament estic penjant molts articles d'altres autors, però és que tampoc tinc massa temps per elaborar-ne de propis. Tot i això, aquest article val la pena llegir-lo, sobretot per contradir la marea espanyolista que ens ataca últimament.

Article de Juan Carlos Moreno Cabrera publicat a "Sin Permiso"

Un manifiesto nacionalista

06/07/08

El manifiesto por la lengua común presentado el pasado mes de junio en Madrid comienza con la siguiente afirmación: "Todas las lenguas oficiales en el Estado son igualmente españolas […] sólo una de ellas es común a todos […] por tanto sólo una de ellas –el castellano– goza del deber constitucional de ser conocida". Este enunciado contiene una contradicción que recorre de arriba abajo todo el manifiesto. Consiste en afirmar, por un lado, que todas las lenguas oficiales son igualmente españolas y, por otro, que sólo una de ellas goza del deber constitucional de ser conocida. Es decir, no todas las lenguas oficiales son igualmente españolas: una es mucho más española que las demás. No sólo esto; es que además se contradice de forma palmaria el segundo punto del comunicado. En efecto, a continuación se dice que "son los ciudadanos quienes tienen derechos lingüísticos, no los territorios ni mucho menos las lenguas mismas". Si esto es así, entonces no debería haberse dicho en el punto primero que el castellano goza del deber constitucional de ser conocido, porque las lenguas no gozan de derecho o deber alguno. Aquí se percibe de forma cristalina el nacionalismo lingüístico castellanista imperante en el manifiesto: sólo son las demás lenguas españolas las que carecen de derechos; el castellano tiene todos los derechos del mundo.
Pero ¿sólo las personas individuales tienen derechos y deberes? Que se sepa, existe una entidad política denominada España, con un territorio bien definido y en el que hay una lengua oficial denominada español. Esa entidad se define, entre otras cosas, mediante el derecho a usar esa lengua en todo el territorio del Estado y en todos los organismos oficiales. ¿No está asociada España a derechos lingüísticos y territoriales? ¿No ha ejercido en más de una ocasión España, a través de sus representantes, el derecho a que el español sea reconocido en la Unión Europea como lengua oficial que es de un estado miembro?
En el punto tercero se dice "en las comunidades bilingües es un deseo encomiable aspirar a que todos los ciudadanos lleguen a conocer bien la lengua co oficial. Pero tal aspiración puede ser solamente estimulada, no impuesta". Conocer la lengua oficial del Estado no es un deseo encomiable, sino un imperativo legal. Por eso, quienes trabajan en las instituciones del Estado están obligados a usar el castellano. Pues bien, si el catalán es oficial en Cataluña, quienes ejercen sus funciones en las instituciones catalanas deberían igualmente estar obligados a usar el catalán. Esta obligación está legalmente legitimada por el hecho de que el catalán es lengua oficial. Es una incoherencia evidente exigir que en Cataluña se hable y escriba en castellano porque es lengua oficial y no hacer lo mismo respecto del catalán, la otra lengua oficial o ¿es que la primera es más oficial que la segunda?
En el punto cuarto se afirma que el hecho de que las lenguas de las comunidades autónomas hayan dejado de estar prohibidas o restringidas es suficiente para el pleno cumplimento del apartado tres del artículo tercero de la Constitución. Pero lo que dice la ley es que las lenguas nacionales de las comunidades autónomas son oficiales y, por tanto, exigir esas lenguas a sus ciudadanos no es acto de discriminación respecto de la otra lengua oficial, el castellano. Lo que sí es un acto de discriminación es no exigir a todos los ciudadanos de las Comunidades sus lenguas nacionales, como lenguas oficiales de pleno derecho que son, o que deberían ser.
A continuación, se hace una serie de solicitudes al Parlamento español. La segunda de ellas consiste en la petición de que "las lenguas cooficiales autonómicas deben figurar en los planes de estudio […] pero nunca como lengua vehicular exclusiva". Esto equivale a pedir, por ejemplo, que en Cataluña ha de exigirse por ley que no se enseñe en catalán. Pero ¿cómo se puede conciliar esto con la idea de que el catalán es lengua oficial de Cataluña? Creo que no hay manera sensata de hacerlo.En el punto tercero se insiste en la idea de que no todos los funcionarios de las comunidades cutónomas tienen que conocer la lengua oficial de su comunidad. Esto vuelve a entrar en contradicción con su carácter oficial. ¿Es posible ser funcionario de la Administración del Estado sin conocer el español? Si esto no es posible ¿por qué habría de serlo que un funcionario de la Generalitat no sepa catalán?
En conclusión, lo que parece pedirse en este manifiesto es que las lenguas de las diversas comunidades autónomas dejen de ser de facto oficiales en ellas para volver a una situación en la que el castellano sea la única lengua realmente oficial en todo el territorio del Estado español.
Estamos, pues, ante un manifiesto a favor de la supremacía y dominio absolutos de la lengua española sobre todos los demás idiomas de España. Por esa razón, es un claro exponente de la ideología del nacionalismo lingüístico español en una de sus formas más radicales y megalómanas. Según esta ideología, el español, lengua oficial del Estado, es superior en algunos aspectos a la práctica totalidad de las lenguas del mundo. En el preámbulo del manifiesto se menciona que sólo hay dos lenguas con mayor pujanza que el español (el chino y el inglés) y que esta lengua se asocia por derecho propio a la comunicación democrática y a los derechos educativos y cívicos. Con premisas como estas no es de extrañar la actitud altanera e intolerante que informa el manifiesto en todos sus puntos.

Juan Carlos Moreno Cabrera es catedràtic de Lingüística General a la Universidad Autónoma de Madrid i autor de "El nacionalismo lingüístico. Una ideología destructiva"
Público, 4 julio 2008

Article d'Antonio Galeote sobre la nova directiva d'immigració de la UE

2008-06-23T00:42:00.002+02:00

Excel.lent article que ha publicat Antonio Galeote a www.e-noticies.cat.

"El PSOE vota con la ultraderecha"

"La dirección del PSOE y su secretario general son muy progresistas, muy feministas, muy pacifistas, muy ecologistas, muy solidarios, muy modernos. Son tipos políticamente correctos. Pero en el Parlamento Europeo votan en contra de los socialistas de Europa y junto a la extrema derecha y los partidos xenófobos y racistas.La Unión Europea ha perpetrado una auténtica indignidad con su directiva sobre la inmigración. Es una normativa que convierte en papel mojado cualquier concepción racional sobre los derechos humanos y las garantías jurídicas.El Partido Socialista Europeo, lógicamente, hizo un llamamiento a votar en contra. Pero el PSOE votó a favor, con tres honrosas excepciones, Raimon Obiols, Josep Borrell -ambos en contra- y Martí Grau -abstención-. Es decir, votó junto a todos los partidos ultraderechistas y xenófobos europeos que, obviamente, apoyaron con entusiasmo estas vergonzosas medidas, que han colocado en un punto muy alto el nivel de indignidad e infamia de la Unión Europea. Y del PSOE.De hecho, esta actuación del PSOE no debería extrañar. Porque en el Estado español, el Gobierno socialista está girando hacia una política de extrema derecha en lo que se refiere a la inmigración. Estos progres de diseño se están comportando igual que Berlusconi.Da risa ver -y escuchar- a la vicepresidenta del Gobierno español intentando ocultar lo que no se puede ocultar. Este viernes, después de la reunión del consejo de ministros, dijo que este cambio hacia las posiciones xenófobas es una "línea de ajuste y no de cambio de la política de inmigración".Por si fuera poco, la inefable De la Vega explicó que esta política, contraria a los derechos humanos, es "alabada por la mayoría de los países europeos y emisores de inmigrantes". Al final, sin embargo, reveló parte de la verdad respecto a las causas de este viraje, al reconocer que estos "ajustes" están "determinados por una situación de menor crecimiento económico y del empleo". Sobre el voto del PSOE en el Parlamento Europeo, tiró balones fuera y no contestó. Porque no se puede contestar, no se puede explicar que se apoyen medidas que, por ejemplo, permiten encarcelar a una persona durante año y medio sin asistencia jurídica, sin proceso judicial, sin que un juez se ocupe del asunto y sin la más mínima garantía judicial.Estos socialistas españoles, que votan a favor de barbaridades de ese tipo, son los que luego ponen el grito en el cielo por lo de Guantánamo, organizan engendros sobre alianzas de civilizaciones o intentan montar campañas propagandísticas en contra de la pena de muerte. Esta Europa supuestamente democrática está tratando al inmigrante como a un delincuente, está convirtiendo la inmigración en un delito, está aplicando medidas penales a infracciones administrativas y está vulnerando los derechos civiles más elementales.Los socialistas españoles podían, por lo menos, salvar la cara votando contra esta infamia en el Parlamento Europeo. Pero no lo han hecho. Han votado a favor, entrando así en en la indigna lista de quienes están apoyando en Europa la xenofobia y el racismo. Y todo, porque ahora hay crisis. Todo, porque antes necesitaban mano de obra para una economía en marcha, y ahora les sobra para una economía paralizada. Europa podía haber intentado regular los flujos migratorios con respeto a los derechos humanos. Pero ha optado por dejar el asunto en manos de los ultraderechistas y los racistas. Y resulta que el PSOE está con ellos."

Entrevista de Crònica a Miquel Strubell, professor de la UOC

2008-05-26T16:49:00.005+02:00

Avui he decidit penjar una entrevista que el diari digital CRÒNICA (http://www.cronica.cat/) ha fet a Miquel Strubell, professor de Llengües i Cultures de la Universitat Oberta de Catalunya. En aquesta entrevista li pregunten sobre l'últim estudi publicat per la UOC on s'afirmava que entre el 52 i el 62% dels catalans votarien a favor de la independència de Catalunya. Sens dubte aquest estudi ha donat, i donarà, molta conversa al voltant del tema de la independència o dependència de Catalunya respecte l'Estat espanyol.

"Dimarts passat va sortir a la llum l'informe Llengua i identitat a Catalunya 2008, on es revelava una dada sorprenent: entre el 52% i el 62% dels catalans votarien a favor de la independència de Catalunya en el cas que es fes un referèndum. La pregunta és inevitable: Per què durant tant de temps, i encara ara, hi ha hagut la percepció que en un hipotètic referèndum per la Independència de Catalunya el No superaria al Sí? Una prèvia, per començar: de fet, l'estudi revela que votarien a favor de la independència entre el 52% i el 62% dels catalans que hi anirien a votar. És una precisió important, perquè aquestes xifres són càlculs fets un cop descomptes del total l'abstenció. A les eleccions passa el mateix: poden dir que el partit 'X' ha guanyat les eleccions amb un 40% del vot, quan ha rebut el vot de només un 25%, posem per cas, del cens electoral. Contestant la teva pregunta, en situacions com la nostra, molta gent té la percepció de ser més catalanista que la mitjana (seria una excel·lent pregunta en un futura enquesta!). Els poders fàctics, econòmics, mediàtics i polítics, procuren que la gent contempli la independència de Catalunya com una quimera, hipotètica, impossible, pueril, una utopia irreal de quatre il·luminats. És molt més còmode vendre aquesta imatge que no l'altra: que seria que l'Estat espanyol només és democràtic fins allà on li dóna la gana, i que farà servir tots els mitjans al seu abast per impedir que els catalans ens expressem lliurement sobre el nostre futur. És a dir, l'alternativa serà negar als catalans el dret de decidir. Mentre la gent es pensi que un referèndum es perdrà, es va ajornant aquesta altra tàctica.

Crida l'atenció l'elevat nombre d'indecisos, i sobretot, l'elevada abstenció en un referèndum que decidiria el futur del país. Quin seria el perfil de l'abstencionista en aquest referèndum? Això és fruit de com hem plantejat la qüestió. No hem dit 'Com votaria vostè...?' sinó 'Què faria vostè..?'. Per tant, la pregunta no força l'enquestat a dir que votaria: és molt més legítima la resposta de quedar-se a casa quan deixes fora de la pregunta (no de les possibles respostes, és clar!) l'acció de votar. Ara bé, els realitzadors de tots els sondejos electorals normalment han de cuinar les dades per fer emergir un nivell d'abstenció perfectament previsible, però no aparent per les respostes obtingudes. Nosaltres, en aquest cas, segurament ens hem tingut cap temptació de 'cuinar' els abstencionistes. Més interessant, sens dubte és el cas dels que contesten que no saben què faran. Són l'11,7% del conjunt. Naturalment, a l'hora de la veritat, si tots aquests es queden a casa, els resultats seran diferents de si tots van a votar; i si van a votar, ho poden fer en un sentit o un altre. És per això que en la presentació a la premsa de l'estudi, hem hagut de fer servir diferents escenaris, per dir que la forquilla del resultat a favor va del 52% al 62%. Els que diuen que no saben què farien es troben en tots els subgrups. En canvi, els abstencionistes mostren una certa tendència a concentrar-se en els grups que participen menys en totes les conteses electorals catalanes.

Com valores la resposta dels mitjans de comunicació en relació als resultats de l'informe? Heu rebut alguna crítica per desvetllar unes dades que xoquen frontalment amb l'status quo? Com era d'esperar, les reaccions en general han estat coherents amb les línies editorials dels mitjans. Per limitar-nos als mitjans impresos, per exemple, Natalia Araguás a l'ABC (només a l'Edición Cataluña?) fa un tractament periodísticament neutre i correcte dels resultats, tot i que no pot estar-se d'escriure: '...en caso de celebrarse un hipotético referéndum como el que propone, para 2014, el presidente de ERC, Josep Lluís Carod Rovira...'. El Mundo dóna llum vermella a la Rectora de la UOC, Imma Tubella, dient que 'la UOC, bajo la responsdabilidad de su rectora, presentó ayer un informe sociológico basado en sólo 1.800 (sic) entrevistas. Una entidad de esta naturaleza debe ajustar a parámetros más fiables los estudios que realice para que los resultados se acerquen un poco más a la realidad?!' De tota manera, el silenci informatiu és gairebé tan efectiu com les crítiques. Entre els diaris de casa El Punt n'ha fet una cobertura excel·lent, tot i no entendre les dilucions dels resultats favorables que he explicat abans, i diu que 'És molt positiu per a la societat catalana .. que es pugui plantejar amb normalitat el dret d'autodeterminació del país i que s'avanci cap a la constitució d'una majoria nacional...' Vilaweb, també, a altres mitjans digitals, n'han fet eco, com també el Diari de Balears. Finalment, la cobertura per part de TV3 ha estat bona.

El 10% dels que se senten únicament espanyols votarien a favor de la independència. Estem davant també d'una desafecció amb Espanya fins i tot dels que hi creuen? Al marge dels sentiments nacionals, perfectament normals i legítims, hi ha el dia a dia, i cada cop més habitants de Catalunya (expressament evito la paraula 'catalans' en aquest cas!) entenen com són de perjudicats en la seva vida quotidiana, pel fet de viure en un territori els organismes de l'Estat del qual no semblen vetllar més que de recaptar els seus impostos.

El sentiment identitari ja no té tant de pes a l'hora d'escollir quin és el futur que es vol per un territori administratiu com és Catalunya? És molt significatiu que apareguin aquestes mostres de voluntat de contribuir a l'alliberament democràtic de Catalunya des de sectors que d'antuvi semblarien hostils a aquest objectiu. No deixen de ser minoritaris, dins de subconjunts també minoritaris: pensa que els que es declaren 'més espanyol que català' o 'només espanyol' sumen només el 12,5% de la nostra mostra! Un cop dit això, també és cert que, entre els enquestats que se senten principalment catalans, el vot favorable a la independència només arribaria, a hores d'ara al 53%; i al 74% entre els que se senten només catalans. Per tant, els que propugnen la independència per la via democràtica tenen feina a fer en tots els segments de la nostra societat si volen consolidar el resultat que aquest estudi albira.

Pel que fa la identitat, ens trobem que el 90% dels ciutadans se sent català en més o menor mesura. Té Catalunya una capacitat d'absorció nacional forta? Encara està lluny de l'absorció que tenen nacions amb Estat? Puc replicar la xifra del 90% amb una altra de més crua: només un 42% de la població enquestada se sent més català que altra cosa. Però és clar: en general, les nacions amb Estat propi no tenen conflictes bicèfals. I si prenem la llengua com a indicador de cohesió social dels immigrants (no dic d'absorció, que em sembla un mot conceptualment dur) és obvi que els catalanoparlants som o són, uns dels principals responsables de dificultar-los la incorporació al català, tractant-los sempre com a forasters, com ratifica la part sociolingüística de l'enquesta. Els altres responsables, sens dubtes, són les estructures relacionades amb el poder estatal, que s'asseguren que l'immigrant té molt clar que la llengua que val és la llengua de la policia 'nacional': per entrar a l'Estat, per demanar permisos, per a tot. Això té efectes identitaris innegables. Finalment, els catalans fa temps que hem après que cal aspirar a una societat en què els ciutadans no hagin de renunciar a la seva identitat: aspirem a seduir el vingut de fora cap a una nova identitat catalana, però sempre compartida amb la seva d'origen, que hem de respectar escrupolosament.

Els catalans estan a favor de les seleccions, de recaptar els seus impostos, de gestionar les seves infraestructures. Amb els diferents resultats electorals, es pot concloure que els ciutadans de Catalunya, més que 'desafectes', tiren la tovallola, i se senten frustrats per no assolir els objectius col·lectius? Ara m'incites a tornar a sortir dels termes de l'estudi! Si els enquestats haguessin llençat la tovallola, no s'haurien mostrat tan contundents amb aquests quatre temes que els plantejava! Els contraris a aquests temes no arriben en cap cas al 10%, la qual cosa indica unes aspiracions força col·lectives.

El català i el castellà es parlen en percentatges iguals al nostre país. Com és que després hi ha tants catalanoparlants que consumeixen la cultura en castellà? Segurament, i altre cop em fas aventurar-me més enllà de la temàtica de l'enquesta, el llarguíssim període de repressió de la cultura catalana, i la seva marginació total de l'escola, va permetre la consolidació d'uns hàbits de consum en castellà que només s'han pogut trencar en la cultura dita 'alta', o elitista, i allà on hi ha hagut intervencions molt decidides de la Generalitat. La fragmentació de l'espai cultural català, amb una política abominable de successius governs valencians, no ha fet més que reduir el mercat potencial per als productes culturals catalans, la qual cosa fa més difícil la seva comercialització en igualtat de condicions amb els equivalents en castellà, entre altres raons per la 'bilingüització' dels catalans. Per altra banda, les estructures de difusió i promoció semblen marginar del tot els productes catalans, tret de moments puntuals, com ara l'auge del rock català. Això es veu molt clarament en les activitats d'oci nocturn per a la gent jove.

Quina és la millor manera per fer progressar el català en una situació de globalització on les grans llengües es van menjant a les petites? Encara que sembli contradictori, un fenomen tan emblemàtic de la mundialització com l'internet obre moltíssimes portes per a la consolidació de xarxes dins de la comunitat de parlants de cada llengua. La consecució del domini 'CAT' possibilita una torre de llançament de mil i una activitats en el si de la comunitat catalana. Pensem sempre que l'expressió de 'les grans llengües es van menjant a les petites' realment vol dir que hi ha un flux de gent que deixa de pertànyer a un grup lingüístic i s'incorporen a una altra. Amb el català això passa a una escala considerable a moltes parts del País Valencià, i a part de les Illes Balears; però no es detecta aquesta mena d'abandó del català al Principat, tot el contrari.

El català se'n sortirà en aquest segle XXI? Té molts reptes. Necessita, en primer lloc, un Estat que tingui com a seu el català, i no com ara, que no puc demanar per internet, en català, que l'agència tributària m'enviï l'esborrany de declaració de renda, en català; que malgrat que no hi hagi ni un sol estudi seriós que ho faci recomanable, ha augmentat la presència obligatòria de l'altra llengua oficial a les escoles, que no permet que els nostres representants polítics intervinguin a les Corts en la seva llengua... I en segon lloc, necessita una gran esforç de difusió d'un discurs que reforci la legitimació de l'ús social del català a casa nostra. Tercer, cal crear les condicions de suport social i econòmic perquè les parelles catalanes (com fan les franceses, les austríaques o les holandeses) puguin tenir prou fills per invertir la tendència col·lectivament suïcida dels darrers decennis. I moltes més coses necessitem, és clar. I espero que amb estudis com aquest, els polítics tindran més elements de judici per prendre les decisions necessàries. Això, si tenim un marc constitucional que els permeti portar-les a la pràctica. "

Règims totalitaris: comparació entre l'Alemanya nazi i la Cambotja dels Jemers Rojos

2008-05-20T16:58:00.000+02:00

Es coneix com a totalitarisme a aquells règims polítics on l’Estat posseeix el poder absolut i on la llibertat està clarament restringida. El règim dels Jemers Rojos a Cambodja, la U.R.S.S. d’Stalin o l’Alemanya nazi són exemples del totalitarisme, d’un règim basat en el terror i en el domini absolut de qui té el poder sobre la gent que es governada. Aquí analitzarem els casos de la Cambotja dels Jemers rojos i l’Alemanya nazi, comparant els dos tipus de règim, citant tant les seves semblances com les seves diferències.

El règim dels Jemers rojos va néixer a l’any 1975, després de guanyar una guerra civil i liderats per Pol Pot. Els Jemers Rojos eren d’ideologia maoista i pretenien fer realitat una utopia pròpia amb la qual volien crear un nou tipus d’ésser humà, de societat, allunya’t de la malícia de la ciutat i d’altres béns materials, treballant i vivint del camp. Aquesta voluntat de construir una nova societat es va dur a terme d’una forma encara més radical que la Mao Zedong va intentar fer a la República Popular de la Xina. Es va destruir tota cultura que tingués a veure amb el passat, es va intentar eliminar a totes aquelles persones cultes de la societat cambodjana, es van prohibir els mitjans de transport, de comunicació, es va obligar a la gent a evacuar les ciutats per anar a viure al camp, etc. En definitiva es van desenvolupar tota una sèrie de mesures que, al final, van requerir de violència per dur-les a terme. Però la cosa no va quedar només en això, es va eliminar totalment la propietat. La distinció entre la cosa pública i l’esfera privada va desaparèixer. L’Estat, o més bé els líders comunals, dominaven la vida diària e íntima de les persones, inclòs els casaments entre homes i dones, etc. Es van eliminar tots els drets fonamentals de les persones. No existia seguretat jurídica i es jutjava, si és que existia un veritable judici, a la gent a través d’acusacions indiscriminades que es feien els ciutadans entre ells: era un imperi de la por on en qualsevol moment et podien detenir acusant-te, si es que hi havia motiu, de coses que ni tan sols havies fet. També existien camps de concentració on eren tancats tots aquells que eren declarats com a enemics del règim. Evidentment tampoc hi havia llibertat religiosa (els musulmans i els budistes van ser fortament reprimits) ni d’opinió.

El règim nacionalsocialista alemany va néixer quan el partit nazi va guanyar les eleccions a la República de Weimar alemanya l’any 1933. A diferència de com van fer els Jemers Rojos en tot el tema d’eliminar la propietat privada, la intimitat, els nazis la van “ocupar”. Que vol dir que la van “ocupar”? Doncs que van utilitzar la maquinària estatal per estar presents en tots els aspectes de la vida quotidiana de la gent. No hi havia organització ciutadana que no tingués a un militant nazi en el seu sí. El mateix en totes les institucions. Hi havia mobilitzacions massives de gent. Tots els llocs estaven impregnats dels símbols nazis, des de les institucions fins les esglésies protestants. Inclòs els ciutadans no sabien quan podien ser visitats a les seves llars per membres de les S.A. o les S.S. Tal i com també van intentar fer els Jemers Rojos, els nazi volien crear un nou tipus de societat d’ésser humà. Pretenien crear un país d’homes forts, aris, d’una espècie de raça superior destinada a governar el món sencer en un imperi mil·lenari. Això s’acabaria aconseguint, segons la ideologia nacionalsocialista, primer amb la dominació total de la vida pública i la privada per part de l’Estat nazi, utilitzant la violència estatal si fos necessària (creant un Estat de la por, també amb poca seguretat jurídica, com en el règim jemer, per tal que la gent s’acusés mútuament, construint camps de concentració on tancar a tot aquell que fos declarat enemic del règim, etc), eliminant la llibertat d’expressió, dominant tots els mitjans de comunicació, eliminant tota aquella cultura anterior al règim que fos contrària a aquest o que fos categoritzada com a prescindible pel règim (com per exemple la literatura no nazi, etc.). A tot això li hem de sumar el intent d’adoctrinament constant que el règim aplicava sobre la societat en conjunt, utilitzant tots els mitjans estatals possibles, tal i com també feien els Jemers rojos amb els cambodjans.

Potser les grans diferències entre el règim nazi i el dels jemers foren que el primer va utilitzar el nacionalisme com a instrument per aconseguir els seus objectius i el segon no, i que, apart, els nazis van pretendre dur a terme un intent, primer de marginació i després de genocidi, contra uns determinats de ciutadans del seu país (i d’arreu del món), que foren els jueus. També podríem dir que els Jemers també van intentar assassinar a un col·lectiu determinat de la seva societat, que foren els intel·lectuals, pel que podríem dir que les raons que van portar als dos règims a fer aquests assassinats massius van ser semblants: la creació de la seva suposada “nova societat” (tot i que els nazis ho feien per motius racials i “nacionals”, volien crear una raça ària i exterminar als més dèbils, i els jemers per destruir tota la cultura que fos anterior al seu règim).
Podríem dir que el que més diferenciava els dos règims era, en alguns aspectes, els mètodes empleats. Mentre que els jemers adoctrinaven i dominaven a la gent fàcilment utilitzant tan sols la coacció (mètode més bé irracional), els nazis empraven uns mètodes menys directes però, a llarg termini, més persuasius (més racionals). La utilització de propaganda, la dominació de tots els diaris i ràdios nacionals, les mobilitzacions constants, els discursos públics i massius de Hitler, en definitiva, les demostracions de força que el règim mostrava a tots els seus ciutadans sense, aparentment, violència eren els mètodes més emprats per les autoritats nazis. Pel que fa referència a les finalitats, i deixant de banda els mètodes empleats, podríem dir que mentre la finalitat nazi era molt irracional (creació d’un imperi, Reich, mil·lenari la població del qual és d’una espècie de raça superior, ària) la finalitat dels Jemers Rojos era, dins de la irracionalitat, més racional que la nazi (pretensió de crear una societat basada en una cultura ancestral, camperola, on tothom fos igual i tothom treballés per tothom). Així que, com a conclusió global de l’esmenta’t en aquest paràgraf, mentre que el règim nazi era irracional en les seves finalitats però racional en els seus mètodes, el règim jemer era, dins de la irracionalitat, més racional en les seves finalitats, en comparació amb les dels nazis, però més bé irracional en els seus mètodes (doncs només utilitzava la violència com a instrument per assolir els seus objectius).

Com a cloenda afirmarem que, sens dubte, els dos règim van ser totalitaris tot i les seves petites diferències. Diferències que, a l’hora de la veritat, no eren tan importants. Els objectius, tot i ser diferents ideològicament, tenien connotacions molt similars i mètodes per assolir-los més o menys propers. Els objectius de creació d’una nova societat eren compartits, tot i que les societats desitjades pels dos règims eren diferents. En quant a mètodes els dos van utilitzar la violència i d’altres instruments més persuasius per aconseguir els seus objectius, tot i que, com ja hem dit, els nazis van anar més enllà que els Jemers Rojos en aquest aspecte.

Sopa de Cabra vs Slipnokt

2008-05-15T22:59:00.000+02:00

Mireu aquest vídeo, és realment molt divertit i està molt ben fet.

Llibertat per a en Franki!

2008-05-09T15:15:00.000+02:00

"Les Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya (JERC) se sumen a la manifestació convocada demà dissabte a les 18 hores a la plaça Universitat de Barcelona per denunciar la injustícia que està patint Francesc Argemí "Franki", que està complint una pena de 2 anys i 7 mesos de presó acusat d'ultratge a la bandera espanyola en un procés judicial ple d'irregularitats.Dissabte tots al carrer!! Llibertat Franki!! "

Extret de la web de les JERC

http://www.jerc.cat/

No a l'oblit, però si al perdó

2008-04-15T12:52:00.001+02:00

L'onze d'abril de 1993 va ser assassinat Guillem Agulló a mans d'un grup de joves neonazis. Va ser assassinat per pertànyer a l'esquerra independentista, per pensar diferent. Aquest fet tant lamentable ha portat a que actualment se li rendeixin homenatges al jove arreu dels Països Catalans cada onze d'abril, recordant que encara hi ha gent que mata pel simple fet de pensar diferent i que, en algunes ocasions, el preu de creure en determinades idees es pot pagar amb la vida. La consigna que sempre gira al voltant d'aquests homenatges és la que diu "Ni oblit ni perdó", una consigna que desvirtua totalment el missatge d'homenatge cap al jove, exaltant el vulgar revengisme polític.

Des del meu punt de vista no pots intentar fer un crit al cel perquè la justícia no hagi actuat amb prou contundència contra els assassins de Guillem i, en canvi, exaltar el fet que mai podràs perdonar a qui el va matar, o inclòs, que si poguessis, et tornaries (violentament) contra aquells que el van assassinar ("Cap agressió sense resposta"). Precisament quan el que s'està demanant és justícia no es pot demanar, alhora, venjança. La justícia i la venjança són termes contraris, en concret la justícia és va "crear" per fer d’intermediària entre les parts afectades, i que no fossin aquestes les que busquessin solucions d'una forma privada i unilateral (doncs això podria comportar encara més sang que la ja vessada).

Apart d'això també m'agradaria intentar allunyar quan abans del moviment independentista aquest tipus de consignes tant esteses entre els seus militants. Com vols crear una nova societat, en aquest cas independent, amb consignes que porten a l'enfrontament amb parts que formaran part del nou país que es vol fundar? Tota societat, per ser pròspera, democràtica, etc., ha d'estar cohesionada, i això suposa negociar amb totes les parts implicades, inclòs aquelles que pensen radicalment diferent de tu mateix. Mirem el cas d'Irlanda del Nord. Després de tants anys de guerra i sang, les dues parts enfrontades s'han adonat que si no negocien entre elles el seu país mai evolucionarà. S'han adonat que el revengisme polític no farà prosperar a la seva terra i els seus ciutadans. És per tot això que no podem no perdonar a tots aquells que algun cop ens han fet mal (sense tenir en compte conceptes més ètics i moralistes), i sobretot si aquest pertany al mateix país que jo. Exaltar el "no perdó" cap al contrari, el revengisme, etc., no ens pot portar a fer una societat millor sinó a destruir-la.

No al oblit, doncs no podem oblidar-nos de tot allò dolent i bo que ens ha passat, per tal de prosperar com a país i com a persones (doncs l'oblit és una arma de la ignorància), però sí al perdó.

El Novel.lista

2008-04-01T11:55:00.000+02:00

Avui penjo un vídeo que ha fet l'Alba i d'altres companyes seves de classe i que es titula "El Novel·lista". Aquest vídeo explica la historia d'un escriptor que està escrivint una novel·la de misteri i com aquest es relaciona amb els diversos personatges que ell mateix està creant a la seva novel·la. La historieta és una mica paranoica però està força bé, us recomano que la mireu amb atenció i tenint en compte que, tot i estar feta per unes principiants, no té cap desperdici.

Cap català i catalana als jocs Olímpics de Pequín

2008-03-28T14:59:00.000+01:00

Per decència moral, per respecte als drets humans i col·lectius, per creure en la llibertat, per creure en la legalitat internacional que la República Popular de Xina es va saltar a l'any 1949 quan va envair el Tibet sense tenir en compte la prohibició de l'ús de la força segons la Carta de San Francisco (fundadora de la ONU). La ocupació del Tibet per part de la República Popular fou un acte il·legal que els estats de la comunitat internacional hauríen d'haver solucionat correctament i, ja no només això, sinó que la Xina està passant-se pel "forro" tota la legislació internacional sobre drets humans sense que gairebé ningú s'immuti.

Per tot això cap català ni catalana, ni cap persona amb una mica de decència i sentit de la ètica, hauria de participar i assistir als Jocs Olímpics de Pequín.

Ara, més que mai, hem de continuar avançant

2008-03-10T22:40:00.000+01:00

Ahir va ser un dia trist, com a mínim per aquells que creiem en el discurs de l'esquerra independentista i, en concret, d'Esquerra. Va ser una bona clatellada. Va ser una bona caiguda. Però el fet de caure no ha de fer que ens rendim i, en comptes de veure-ho com una gran derrota, ho hem de veure com un avís. Un avís de molts catalans i catalanes que ahir van decidir no donar la seva confiança a Esquerra, però que, en definitiva, també ens volen donar l'oportunitat de corregir moltes coses i de saber tornar-nos a aixecar. És per aquesta oportunitat, és perquè encara ens queda molta feina per fer, moltes coses a dir, és perquè creiem que el projecte d'Esquerra és el que més pot beneficiar als ciutadans de Catalunya, per tot això avui, més que mai, hem de continuar avançant.

Salut, independència i molts somriures!!!

Per això els pratencs i pratenques volem la independència

2008-03-04T13:57:00.000+01:00

Les JERC-El Prat de Llobregat acabem d'editar un vídeo sobre quins motius tenim els pratencs i pratenques per reclamar la independència.
La normalització del català en tots els àmbits de la societat, més recursos per lleis com la de dependència, per a infraestructures, la millor integració dels nou vinguts, etc., són alguns dels arguments que hem utilitzat per reclamar allò que creiem que és el millor pels pratencs i pratenques i pels catalans i catalanes: LA INDEPENDÈNCIA.

Gràcies a tots els que ens han ajudat a realitzar aquest video, en especial a la directora d'aquest, l'ALBA.

Musiqueta per aquests dies de tensió electoral

2008-02-19T23:15:00.000+01:00

Avui penjo aquest vídeo del guitarrista pratenc Sergi Berga (també membre dels grups de música Ikària i Walk Away). Aquesta ha estat la seva primera cançó instrumental com a guitarrista i la toca amb un altre gran músic: l'Albert Ventura.
La cançó es diu "An old dream", doncs per ell sempre ha estat un somni arribar a ser un bon guitarrista, i, no ho dubteu, que poc a poc ho està aconseguint.

Finalment també dir que visiteu el myspace del grup Ikària del qual, com ja sabeu, jo també en formo part, doncs hem penjat dos noves cançons que esperem que us agradin.

http://www.myspace.com/ikariacat

Pena

2008-02-15T00:20:00.000+01:00

Em produeix pena la violència.

Em produeix pena veure com algú és capaç de vessar una gota de sang per una pàtria.

Em produeix pena veure com de la incapacitat de diàleg sorgeix l'espurna de la violència.

Em produeix pena saber que és la falta de voluntat la que no fa callar les bales.

Em produeix pena que, per interessos electorals, es faci callar als únics que poden parlar per arribar a un acord de pau.

Em produeix pena la tortura.

Em produeix pena la censura.

Em produeix pena que es separi, des de la infància, a la gent segons la seva llengua.

Però dins la pena, la foscor, sempre hi ha, al fons del camí, un petit brot d'esperança.

Aquí us escric, en petit homenatge a tots aquells que lluiten sense vessar la sang de ningú, per la pau a Euskal Herria.

Eusko Gudariak gara

Euskadi askatzeko,

gerturik daukagu odola

bere aldez emateko.

Irrintzi bat entzun da

mendi tontorrean

goazen gudari danok

Ikurriñan atzean.

NO A LA VIOLÈNCIA, PERÒ TAMPOC A LA CENSURA D'AQUELLES VEUS QUE, ESPEREM D'AQUÍ UN TEMPS, PARLIN EN FAVOR DE LA PAU.

Nacionalismo, ¿para qué? Discutiendo sobre nacionalismo (I)

2008-01-29T23:59:00.000+01:00

Benedict Anderson escribió hace unas décadas un libro llamado “Imagined Communities” (Comunidades imaginadas), donde reflexionaba sobre el nacionalismo y las naciones. Antes de este autor, y otros tantos (como Eric Hobsbawm), se consideraba que era la nación la que creaba los nacionalismos. Sin lugar a dudas fue a partir del libro de Anderson, y otros de parecida temática, los que demostraron que, a diferencia de lo que se creía, no era la nación la que creaba al nacionalista sino al revés, eran los nacionalistas los que creaban la nación. A pesar de esto la palabra creación no sería justa para hablar sobre las naciones, más bien seria mucho mejor usar el termino construcción. Es decir, las naciones son construcciones erigidas sobre la realidad, teorizadas por los nacionalistas y que más tarde se extienden entre el pueblo que forma la nación y que se acaba sintiendo identificado con ésta. Es en este proceso (que he explicado con mucha brevedad) cuando la nación pasa de ser una teoría a una realidad en la sociedad. Sin lugar a dudas el nacionalismo ha sido usado muchas veces, al igual que las religiones o las ideologías políticas (como el comunismo) para llevar a cabo “cruzadas” de toda índole para beneficio de unos pocos, pero también se ha usado como método de cohesión social.
Hablo de cohesión social porque toda sociedad, para ser sociedad, debe sentirse identificada con algo. En este caso es el sentimiento de pertenencia a una nación lo que hace a la sociedad ser lo que es: una “agrupación natural o pactada de personas, que constituyen unidad distinta de cada uno de sus individuos, con el fin de cumplir, mediante la mutua cooperación, todos o alguno de los fines de la vida” (definición de la R.A.E.), aunque se pueden encontrar más definiciones al respecto tales como “la sociedad es el conjunto de individuos que comparten fines, conductas y cultura, y que se relacionan interactuando entre sí, cooperativamente, para formar un grupo o una comunidad.” A partir de aquí podríamos decir que se construye la nación, sobre un conjunto de individuos que se agrupan para conseguir objetivos comunes. Estos objetivos pueden ser muy variados y no siempre son positivos, no nos vamos a engañar. Sin lugar a dudas a nadie se le ocurría decir (bueno, a casi nadie como mínimo) que el objetivo de Hitler como líder de la nación Alemana durante su mandato fue positivo. Como en todas las sociedades que han existido y existirán el hecho de avanzar hacia un objetivo común que, en teoría, beneficia a toda la comunidad nacional no tiene porqué ser moralmente bueno. Es este, quizás, el punto más débil del nacionalismo. Éste ha sido usado como motivo de todo tipo de maldades, tales como la exclusión, el genocidio, entre otras aberraciones. Pero esto no significa que el nacionalismo tenga como esencia el llevar a cabo estas atrocidades, de la misma manera que el hecho de seguir una religión no implica el intento de marginar o asesinar a los creyentes otras religiones. Son los seres humanes, quienes abusando del poder, usan determinados elementos que podrían ser positivos para la sociedad, como un instrumento para llevar a cabo sus planes (en muchos casos malévolos). Pero ya no sólo el nacionalismo o la religión han sido usado como armas de exclusión o de asesinatos en masa, los propios comunistas (los cuales siempre rechazaron el nacionalismo, en la teoría, que no en la práctica, por ser excluyentes y una supuesta arma de la burguesía) excluyeron y eliminaron sistemáticamente a todos aquellos que no pensaban como ellos. Ejemplos muy claros de ésto se pudo ver en estados como la URSS, la República Popular de China o en Camboya.

El hecho de la existencia de una nación puede beneficiar a una sociedad si esta es capaz de sentirse integrada en ésta (nación) y es capaz de cohesionarla para hacerla trabajar hacia un objetivo común beneficioso para toda la comunidad. Una sociedad cohesionada suele ser mucho más estable, más productiva y, sobretodo, más unida. Esta misma unidad y cohesión ayuda, también, a poder integrar más eficazmente en el seno de estas sociedades a todo tipo personas, sobretodo inmigrantes. Aunque dejaré este tema para debatirlo en mi siguiente escrito, que versará sobre el nacionalismo catalán, sí que afirmaré que en algunas ocasiones se ha usado el nacionalismo y la nación con el objetivo no de integrar sino de marginar. Sin lugar a dudas, y desde mi punto de vista, esta es una actitud que se debe erradicar pero que, me gustaría también decir, no es sólo característica del nacionalismo sino también de otras ideologías políticas como el socialismo real que practicaba la U.R.S.S. o el capitalismo extremo que practican algunos estados y que marginan, sobretodo, a los ciudadanos más pobres de esos estados (como, por ejemplo, en diversos estados de America Latina, o, como hicieron en el pasado, muchas “democracias” que se llamaban liberales pero que restringían el sufragio y no dejaban votar a las clases más desfavorecidas).

Para concluir me gustaría hablar sobre todas aquellas teorías que critican al nacionalismo, y en particular a la nación, por ser una invención. Como ya he dicho la nación es una construcción hecha por los nacionalistas que se acaba plasmando, en muchos lugares del mundo, sobre la realidad social de determinadas sociedades. Igual que toda ideología política, la nación es una creación del ser humano, basada en hechos palpables, pero creación de todos modos. Es igual de absurdo pensar que un hombre se sienta identificado con una clase social que con una nación cualquiera. Las dos cosas son creaciones humanas, teorías, que se insertan en las personas a través de la socialización que reciben. Por ejemplo la clase trabajadora no tuvo una conciencia de clase porque de golpe y porrazo se iluminara y se sintiera identificada con una clase de la misma manera que nadie se siente identificado desde su nacimiento con una patria. Fue la socialización que recibieron los obreros a través de los sindicatos y los partidos socialistas y comunistas los que les dio una conciencia de unidad, un objetivo común por el que luchar y, por lo tanto, una conciencia de clase. Por lo tanto, y como ya he dicho en repetidas ocasiones durante todo este escrito, tanto el nacionalismo como el comunismo, como otras muchas teorías políticas, son creaciones del hombre y no son inherentemente buenas o malas, sino que simplemente son instrumentos para conseguir objetivos determinados, sean cuales sean.

En un artículo que escribiré posteriormente intentaré aplicar todo lo que he escrito al nacionalismo catalán.

Quan callen les campanes - IKÀRIA

2008-01-10T18:49:00.000+01:00

Avui he volgut fer amb aquest vídeo un homenatge al grup de música pratenc IKÀRIA, del qual jo també sóc membre. Aquest vídeo és d'un concert que vam fer a la Capsa (El Prat de Llobregat) al setembre. La cançó que toquem és diu "Quan callen les campanes" i parla sobre la mort, sobre com tot es deu paralitzar per a un quan deixa d'existir (inclòs tot allò que segueix existint per sempre, com el sol, el vent...)

Quan callen les campanes i no surt el sol
murmuren les fulles inquietes
que el vent les ha deixat de balancejar
perquè s'ha passat la nit plorant.

Escriuen que ja no escombra la terra (el vent)
que es passa tot el dia de dol
que les ferides de les pedres ja no cura
d'aquells que anomenem mort.

Records a altres grups pratencs com skakimat, Out of Place, Autorretrete, Distorsion Genocide...

Depèndencia o indepèndencia de Catalunya

2007-12-29T01:20:00.000+01:00

Avui he decidit penjar un article escrit per l'Alfons López Tena, vocal del Consell General del Poder Judicial, que versa sobre si a Catalunya li segueix interessant formar part de l'Estat espanyol o no. Un cop llegit el text, m'agradaria saber que n'opineu sobre el que diu (independentment del partit del senyor López Tena i les seves inclinacions polítiques, que pressuposo que tothom ja sap).

"Dependencia o independencia de Catalunya"

"Tras treinta años de democracia estable, sólidamente anclados en la Unión Europea y el euro, impensables los golpes de Estado, integrados en la globalización y prósperos, es hora de hacer balance sobre si le conviene a Catalunya seguir en España.
Salvo efusiones líricas, amenazas gonadales y acusaciones de delirio psiquiátrico (idénticas a las practicadas por la dictadura soviética), no se oye en España argumento alguno que justifique la dependencia de Catalunya. Los unionistas catalanes, salvo una cierta apelación a la resignación y la rutina, tampoco razonan, incluso recurren crecientemente al escarnio y la amenaza, aquí más próximos a los usos de la dictadura maoísta.
Es normal esta afasia, que se intenta ocultar bajo abundantes bramidos, pues el fundamento económico de la conveniencia de pertenecer a España ha desaparecido. Ya no es el Estado español quien tiene moneda y determina los tipos de cambio, los tipos de interés y los aranceles de importación y exportación. Ya no hay mercado español, lo ha absorbido el único europeo, y es Bruselas quien toma esas decisiones y se abre a la globalización, con el resultado inevitable de la disminución de la importancia relativa del antiguo mercado protegido: hoy Catalunya vende al resto del Estado menos del 40% de su producción, e importa de allí menos del 35%. A Catalunya la dependencia ya no le es compensada por el acceso privilegiado al mercado español, que además se ha convertido en arriesgado por ser el único en que los productos catalanes son boicoteados por el hecho de serlo (práctica del 21% de los madrileños, según ABC).
Sólo le queda a España un mecanismo de actuación económica, la inversión pública, y los datos y hechos son elocuentes: tras décadas de detraer cada año el 10% del PIB catalán sin invertir en Catalunya (19.200 millones de euros el 2005), se desploman los servicios públicos que gestiona España y llevan su E: RENFE, AENA, REE, ENDESA, etc. ¿Qué reciben los catalanes a cambio del expolio fiscal? Ni siquiera la transparencia, pues los balances fiscales, públicos en la Unión Europea, Alemania o Reino Unido, los ocultan en España tanto los gobiernos del PP como los del PSOE. ¿Qué esconden?
Tampoco a la hora de comprar empresas españolas es una ventaja estar en España, pues la toma de control catalana es bloqueada de una u otra manera, y contra ella se blande la Constitución y la xenofobia, que no se invoca frente a OPAs alemanas o italianas.
Al expolio del Estado y la explotación monopolística de los servicios públicos privatizados se añade la penuria de la Generalitat. Baste un dato: tras treinta años de autonomía, y para 7,5 millones de habitantes, el presupuesto catalán es de 32.000 millones de euros. Tras ocho años de autonomía, y para 5 millones de habitantes, el presupuesto escocés es de 46.000 millones de euros. Escocia en ocho años ha conseguido el doble por habitante de lo conseguido por Catalunya en treinta.
Mal negocio es hoy España para Catalunya: privada de política fiscal, crónicamente objeto de desinversión pública, discriminada hasta en tratados internacionales (esos que firma el Estado español prohibiendo que utilicen el aeropuerto de Barcelona los aviones desde o hacia Toronto, Miami, México, Bangkok, Kuala Lumpur, etc.), boicoteados sus productos, rechazados sus compradores como extranjeros hostiles, ¿a quién le interesa continuar la dependencia? ¿Alguien podría explicar alguna ventaja comparativa de la dependencia respecto a la independencia? (si puede ser, sin insultar).El problema de Catalunya se llama España, que se dedica, mediante el aparato del Estado que los catalanes pagan, a bloquear todos sus proyectos: ni conexión ferroviaria del puerto con Europa, ni servicios públicos que funcionen, ni inversiones en infraestructuras, ni TGV a Europa, ni toma de control de empresas españolas, ni aeropuerto intercontinental, ni nada de nada.
Ya están conseguidos los objetivos modernizadores comunes a catalanes y españoles, España ya es democrática y europea, pero tan adversa a la diversidad como siempre, no se concibe como plurinacional sino como unitaria, y percibe a los ‘diferentes’ no como un activo a promover sino como una molestia a eliminar. Proclama que Catalunya es España, pero piensa y actúa que Catalunya es de España. Una posesión.
Intentamos de buena fe una corrección del expolio fiscal, el dominio político y la discriminación económica y cultural. Tendimos la mano para sólo recibir insultos, boicots y engaños, y un Estatuto que no se aplica ni cumple, pues este Gobierno español, como los anteriores, no tiene por qué cumplir la ley cuando afecta a Catalunya. No pasa nada, ya lo avalarán como siempre los Tribunales Supremo y Constitucional, que para eso los nombran el PP y el PSOE.Se equivocan: bloqueada bajo España, maltratada en España, insultada por España, harta de España, a Catalunya sólo le queda un camino: la independencia.
España tiene mucho a ganar con un Estado catalán, perdería un miembro descontento y problemático pero ganaría un buen vecino y amigo, y podría superar los bloqueos que sufren las libertades y la democracia por causa de una estructura institucional concebida y practicada para asegurar el dominio de una mayoría nacional española sobre las minorías nacionales. Como ya advirtió Burke, es ese dominio la causa de las mayores corrupciones del orden constitucional.Dijo Azaña que para mantener España unida había que bombardear Barcelona cada cincuenta años, método que calificaba de bárbaro pero efectivo. Los bombardeos ya no son posibles, y España no ha aprendido en su lugar el método de ganar la adhesión cordial e interesada de los catalanes. En el fondo, tanto da. Se ponga como se ponga, la independencia de Catalunya es ineluctable e inevitable. Mene Tequel Parsin. Ha empezado la cuenta atrás."

Alfons López Tena

Corazón valiente

2007-12-23T14:12:00.000+01:00

"Habéis venido a luchar como hombres libres. Y hombres libres sois. ¿Que haríais sin libertad?. Luchad y puede que muráis. Huid y viviréis... un tiempo al menos. Y al morir en vuestro lecho, dentro de muchos años, ¿no estaréis dispuestos a cambiar todos los días desde hoy hasta entonces por una oportunidad, sólo una oportunidad, de volver aquí a matar a nuestros enemigos?

Puede que nos quiten la vida, pero jamás nos quitarán LA LIBERTAD."

L'altre dia vaig trobar aquesta foto. Té ja uns quants anys. La vam fer jo i uns quants amics de l’escola quan a l'assignatura d’anglès ens van manar fer un treball fotogràfic sobre alguna pel·lícula. Nosaltres, com a bons freaks patriotes escocesos (XD), vam decidir fer el treball sobre "Braveheart", per mi la millor pel·lícula que he vist mai (només se li pot comparar "El club de los poetas muertos").
Dit això només hem queda desitjar a tothom un bon Nadal i bon any nou, i apel·lar a la responsabilitat “consumista” durant aquestes festes.

Bones festes a tothom.

LES CLASSES SOCIALS I LES PAUTES DE CONSUM

2007-12-16T19:11:00.000+01:00

Avui he decidit publicar les conclusions d'un treball que ha fet l'Alba Martínez Carreres, estudiant de Publicitat i Relacions Públiques, sobre les classes socials i les pautes de consum. Sens dubte, tota una demostració de com les classes socials i el consum estan intimament relacionats.

LES CLASSES SOCIALS I LES PAUTES DE CONSUM

"El coneixement i la cultura és el que et diferencien dels altres i el que dóna oportunitats per tal de destacar respecte els altres. En un equip humà hi haurà una diversitat molt gran tan de pensaments com de maneres d’actuar i s’han de tenir habilitats per estimular mitjançant les claus personals de cadascú per tal de gestionar-los correctament. Això permet una flexibilitat i permet comptar amb un capital social així com també liderar i gestionar equips.

Al llarg de la història, sociòlegs, filòsofs i polítics entre d’altres han recalcat la importància de dividir la societat en subgrups, segons el seu consum, el seu coneixement, la seva educació, el seu capital. Aquests teòrics han tingut opinions i posicions diferents respecte les estructures socioeconòmiques. El que està clar és que cada persona té una identitat, un estil de vida, unes pautes de consum que lliurament o no segueix i empra. Saber quines són les regles d’aquesta tria és important per entendre i conèixer millor la societat on vivim i per tal d’abreviar les desigualtats socials. Si entenem com vivim també serem capaços d’entendre i poder solucionar alguns dels problemes tan quotidians com també afers més importants que ens afecten el dia a dia.

Si ens referim a la família com a unitat de compra, cal destacar que d’aquest element de socialització primària n’aprenem els hàbits de consum i que per exemple els productes destinats a les famílies composades per més de 2 membres tindran uns envasos més grans que no els de solters. Tampoc els hàbits de consum dels solters seran igual dels de les famílies. És important també tenir en compte que hi haurà cultures en les quals es faran els àpats tots reunits en canvi a d’altres que no.

L’impacte de la globalització ha suposat una homogeneïtzació, una deslocalització del procés de producció. Això ha suposat que s’hagi adaptat a les cultures. Un exemple pot ser Mc Donnalds, així com també d’altres cadenes de menjar, així doncs, per exemple podem trobar dintre dels seus menús menjar típics grecs, mediterranis, turcs…per tant que pots provar d’altres menjars forasters: xinesos, japonesos, vietnamites, etc., sense necessitat de viatjar a aquell país. Però també ha fet que sorgeixi un fenomen de consum d’allò que és nostre, és a dir productes adaptats a la nostra cultura. Aquest fet s’anomena glocalització. És a dir, ens refiem més dels productes que són fabricats dintre del nostre territori que no dels que venen de fora, sobretot en el tema de l’alimentació. Ens refiem més d’allò que ve del nostre propi país ja que l’identifiquem amb certa qualitat. D’aquí ve per exemple la denominació d’origen.

Els insights del Màrketing analitzen les preferències culturals dels productes alimentaris per tal de llançar nous productes, mirar d’ampliar les vendes entre d’altres. La conclusió que se’n pot extreure és que la cultura s’ha de tenir en compte a l’hora de vendre.

A través del consum i del comportament dels consumidors ens definim. Es tracta d’una presa constant de decisions. Els elements socialitzadors, tan els primaris com els secundaris com els resocialitzadors, influeixen en aquesta presa de decisions. No només és un individu qui pertany a una classe sinó els que l’envolten. Aquest individu tindrà uns certs líders d’opinió que

l’influenciaran i també al seu grup. Tot això ho explico en relació als estudis que he esmentat, per exemple els d’audiovisuals. Si els del teu grup d’amistats o familiars veu un programa de televisió o realitza una determinada activitat, com a persona individual la realitzaràs ni que sigui per a compartir l’experiència i per no sentir-te aïllat. Aquest fet explica el determinat comportament i la correspondència d’un comportament amb una classe social. "

A continuació unes quantes cites fent referència a les classes socials.

“La sociedad está dividida en dos grandes clases: la de los que tienen más comida que apetito y la de los que tienen más apetito que comida.”
(Chamfort)

“La libertad, por lo que respecta a las clases sociales inferiores de cada país, es poco más que la elección entre trabajar o morirse de hambre”.
(Samuel Johnson)

“Donde hay educación, no hay distinción de clases”
(Confuci)

“El motor de la historia es la lucha de clases.”
(Karl Marx)

Estalvia't la monarquia

2007-12-06T00:44:00.000+01:00

Avui és dia 6 de desembre i aquest mateix dia fa 29 anys és va aprovar la Constitució espanyola. Se'ns dubte un gran pas per tots els territoris de l'Estat espanyol, doncs tothom ja sap que és el que havia transcorregut anys abans d'aprovar-se aquesta constitució. Una constitució que, com tothom també sap, atorga certs privilegis a una estrambòtica família, que encara no sé ben bé perquè resulta que se'ls mereix més que no pas qualsevol altra família d'arreu de l'Estat. Ahhhhh!!! Ara si ho recordo, perquè venen regnant al Regne d'Espanya des del segle XVIII. Ahhhhhhh!!! Aleshores és la mateixa família que va implantar el Decret de Nova Planta a Catalunya. Ahhhhhhhh!!! I que va donar suport al cop d'Estat de Prima de Rivera. Ahhhhhhhh!!! I que l'actual rei d'Espanya, també d'aquesta família, va ser nomenat pel Kaudillo De España por la gracia de dios. Crec que la força de la raó, sens dubte, ens pot portar a deduir que aquesta grandíssima família es mereix seguir tenint els privilegis que té i ha tingut al llarg dels últims segles.
Com suposo que haureu notat he intentat ser sarcàstic. No és que m'hagi volgut riure de la família reial pel simple fet de ser el que són, sinó més bé pel que representen. Jo no tinc res en contra de Juan Carlos de Borbón ni de cap dels seus familiars, en canvi si que estic en contra del manteniment de la institució a la qual representen. No pot ser que en ple segle XXI i vivint en una democràcia estiguem disposats a mantenir viva una institució obsoleta i que desprèn de les seves arrels un tuf clarament antidemocràtic. Potser una president d'una república és més car de mantenir, com tants diuen per tal de defensar a la monarquia, però com a mínim esculls a qui has de pagar i saps que aquesta persona té unes competències i funcions polítiques importants de veritat.
Abans d'acabar dir que la mateixa Constitució és contradiu en referència el rei, doncs mentre que en alguns articles afirma la igualtat de tots els "ciutadans espanyols" en altres articles atorga privilegis a una família en concret, cosa que trenca, com es pot deduir fàcilment, amb els articles abans esmentats.
Bon pont i molta sort a tots aquells que hagin d’estudiar pels exàmens XD XD.

Constitucions

2007-12-04T12:43:00.000+01:00

Fa unes setmanes vaig escriure una redacció sobre constitucions rígides i flexibles i la vaig entregar al meu professor d'Història política i social contemporània III. M'ha semblat adient penjar-la en aquest bloc doncs d'aqui poc ja serà 6 de desembre, dia de la constitució espanyola.

"Sobre la rigidesa Constitucional"

"Les Constitucions es poden analitzar des de diverses perspectives, però si hi ha una d’aquestes que és d’especial sensibilitat és quan parlem sobre la rigidesa o flexibilitat constitucionals. La diferència entre els dos termes és molt simple. Les Constitucions flexibles serien aquelles que es poden modificar com si fossin una llei ordinària (solen també ser Constitucions no escrites, com la britànica). En canvi les Constitucions rígides són aquelles que requereixen de procediments més complexes per a ser modificades i que, normalment, aquests procediments de reforma estan clarament marcats a la mateixa constitució.
Fins aquí no trobem cap problema en aquests aspectes descrits. Tant la rigidesa com la flexibilitat constitucional tenen les seves avantatges i els seus inconvenients. Per exemple les constitucions rígides garanteixen un índex d’estabilitat més alt i depenen menys del color polític que governi però, en canvi, són més difícils de modificar i, per tant, dificulten que les constitucions s’adaptin al llarg del temps a cada període històric que visqui.

Tota Constitució ha de tenir unes característiques molt determinades que la facin útil, legítima i legal. Però, surtin del marc purament legal, diríem que les Constitucions han de saber adaptar-se al temps històric que viuen en cada moment i han de representar tant a les majories com a les minories socials que viuen sota el seu imperi (entre d’altres coses). S’han de saber adaptar als diferents contextos que viuen perquè, en el cas que no ho fessin, es convertirien en eines encallades en el passat, un passat que no requereix de les mateixes normes que potser sí que requereix el futur. I, evidentment, també ha de satisfer a totes les parts que, des de l’aprovació de la Constitució, hagin de romandre sota el seu imperi, no només per a que sigui útil per a tothom, sinó per a ser legítima a ulls de totes les parts. També seria bo dir que mai cap constitució (com amb totes les coses) agradarà a tothom, però sí que ho hauria de fer no només amb una majoria de la població sinó també amb una amplia part de les minories sobre les que ha de regir.
Un cop dit això, quin dels dos tipus de constitucions (rígides o flexibles) són millors a l’hora de fer referència a les dues característiques que he esmentat amb anterioritat? Són les flexibles. Però, per què no les rígides? Evidentment la rigidesa d’una constitució es diferent a cada Estat, però, tot i així, les dificultats que suposen la seva reforma fa que siguin menys adient en el moment que es volen adaptar a cada temps que viuen (altra tema és el de la representació de totes les parts). Con que és ben difícil un anàlisi tan genèric sobre la rigidesa o flexibilitat constitucional ara ho intentaré explicar fent referència al cas espanyol.
La Constitució Espanyola és un gran exemple de constitució rígida, doncs la seva modificació es fa mitjançant uns procediments més complexes que no pas els d’una llei ordinària. Apart certes parts d’aquesta plantegen un procediment de reforma encara més complicat, el que s’anomenaria superrigidesa. Evidentment amb una Constitució amb procediments tan dificultosos de reforma (que ara no especificaré) és força difícil que l’Estat espanyol pugui adaptar-se als diferents temps que li han tocat i li tocaran viure (almenys li serà difícil en algunes matèries constitucionals). En referència a la part on he esmentat que una constitució ha de representar a gairebé totes les majories i minories que formen un Estat la Constitució espanyola (C.E.) té clars dèficits en aquesta matèria (igual que no els té en d’altres). La C.E. té aquests dèficits sobretot en el sempre esmentat aspecte nacional, doncs no accepta una nació que no sigui la mateixa nació espanyola (almenys de moment), mentre que a d’altres territoris de l’Estat hi ha majories socials que reclamen que això canviï i s’acceptin altres visions sobre aquest afer. Evidentment la rigidesa de la Constitució espanyola fa que la reforma d’aquesta per modificar-la en aquest àmbit (i en molts altres) sigui molt complicat, cosa que, podríem dir, blinda la possibilitat a les minories de fer reformes constitucionals per poder estar més a gust dins de l’Estat que representa aquesta Constitució. Aquestes minories haurien de pactar amb les majories per reformar la Constitució cosa que, en el passat, en el present i en un futur immediat semblen impossibles. Per tant hauria d’haver-hi mètodes de negociació que facilitessin a les minories poder participar de les reformes constitucionals, com, per exemple, modificant les funcions i l’estructura del Senat espanyol, on, en comptes de representar a ens polítics amb molt poc poder polític com les províncies representin als diferents territoris de l’Estat (diguem-ne Comunitats Autònomes o, si fos possible, a les diferents sensibilitats nacionals espanyoles). Apart, també s’hauria de preveure que les Comunitats Autònomes poguessin participar en els processos de reforma constitucional, de la mateixa manera que l’Estat central intervé quan es modifiquen els Estatuts d’Autonomia de les Comunitats Autònomes.
Les diferents dificultats que crea la Constitució espanyola en el moment de saber adaptar-se als temps es poden veure dins el procés de reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Aquest, després de ser aprovat per una gran majoria del Parlament de Catalunya, fou retallat pel govern espanyol (perquè tenia parts que eren inconstitucionals) i aprovat per les Corts Generals. Posteriorment fou votat en referèndum per la ciutadania catalana i fou àmpliament acceptat per aquesta. Però, tot i així, el Tribunal Constitucional encara podria retallar o modificar altres parts de l’Estatut per ser, segons el seu parer, també inconstitucionals. Evidentment tot això és legal perquè ho permet la constitució, però, a partir d’aquí ens trobem amb l’etern dilema de: Constitució o Democràcia?. Que està per davant la decisió d’un Parlament i d’un poble o la d’una Constitució? Evidentment que es pot arribar a un terme mig, però que pesa més: el resultat d’una votació per referèndum o la decisió d’un Tribunal ? Que atorga més legitimitat ? De tot això podem deduir que la superrigidesa constitucional pot contradir, en moltes ocasions, diferents decisions democràtiques (sobretot en el cas de les minories).

No tot es negatiu quan es parla sobre rigidesa constitucional. Aquesta posseeix diferents característiques que la fan positiva i útil en moltes situacions. Les constitucions rígides serveixen per a crear estabilitat a un Estat, per blindar certs drets que es consideren fonamentals i no ser modificats fàcilment cada cop que el govern canvií de color polític. També per a que els pactes entre les parts que vulguin reformar la constitució mirin pels interessos comuns de tots els bàndols pactants, que hauran de cedir en les seves propostes.

Podríem concloure que, al cap i a la fi, la decisió que una Constitució sigui rígida o flexible depèn de l’Estat on això s’hagi de decidir, la seva cultura, el seu context polític, etc., i que, sigui quin sigui el tipus de constitució escollit finalment, aportarà tant característiques positives com negatives. Potser, l’únic que caldria esmentar, és que cada Estat ha d’escollir aquell tipus de constitució més adient per a sí mateix i, sobretot, que aquesta serveixi per a crear un bon clima de convivència entre tots els seus ciutadans, siguin quines siguin les seves idees polítiques i que aquestes, encara que siguin contraries a la pròpia constitució, siguin, per la via democràtica, possibles d’aplicar."

Un cop el meu professor se la va llegir em va comentar que ell creia que m'equivocava de debat, que més bé, el debat constitucional a Catalunya no té res a veure amb constitucions rígides o flexibles sinó més bé amb el debat Constitució Espanyola-Constitució Catalana. Crec que en aquest sentit tenia molt raó. Per continuar el debat ell mateix em va enviar un escrit de El País sobre el dret a decidir: http://www.elpais.com/articulo/espana/derecho/decidir/elpepuesp/20071124elpepinac_21/Tes

Espero poder seguir amb ell, i vosaltres, el debat.

És Catalunya actualment una colònia?

2007-11-28T00:24:00.000+01:00

Des de fa molts anys l’independentisme català ha utilitzat el terme colonialisme per expressar l’opressió que l’Estat Espanyol exerceix sobre Catalunya. Seguint amb aquesta teoria diríem que hi ha una suposada metròpoli, que seria Castella, i una suposada colònia (o diverses si tenim en compte Euskal Herria i Galiza), que seria Catalunya. Evidentment, i segons aquesta tesi colonial, la metròpoli utilitzaria tota la seva força institucional sobre la colònia amb la creació d’òrgans i altres ens per mantenir-la sota el seu control administratiu i polític i expoliant-la fiscalment i materialment (recursos, matèries primeres, etc).
Un cop arribats a aquest punt m’agradaria també comentar quin és el significat del terme colonialisme. Segons la RAE colonialisme és: “una forma de dominació entre països mitjançant la qual un país o metròpoli manté sota el seu poder polític a un altre ubicat fora de les seves fronteres”. D’aquesta manera podem veure que la definició de la situació colonial que pateix Catalunya segons part de l’independentisme català s’assembla molt a la definició que dóna la mateixa RAE sobre què és el colonialisme. Tot i això que aquestes dues definicions s’assemblin no vol dir que les tesis que defensa l’independentisme en general siguin certes. Jo més bé sóc dels que pensa que la situació actual de Catalunya difícilment es pot anomenar colonial. No negaria en cap moment que fa un centenar d’anys sí que fos així, però els contextos històrics canvien i, per tant, la situació actual no és, ni molt menys, la que patíem els catalans als segles XVIII i XIX (i abans). Ara mateix ens trobem en una època on els catalans tenim molts dels drets que fa més d’un segle reclamàvem: tenim autonomia i, per tant, podem legislar i gestionar una administració pública pròpia en molts àmbits, tenim policia pròpia, etc. Una altra cosa és sí el que tenim és suficient o no, matèria que no hem posaré a discutir ara tot i que penso que no són, ni molt menys, suficients les competències que tenim actualment per tal de desenvolupar-nos adequadament.
Ara m’agradaria defensar el perquè Catalunya no som una colònia sinó una part integrada al sí de l’anomena’t Estat espanyol (sense que se’m malinterpreti, doncs que jo digui això no vol dir que no cregui en la independència de Catalunya). Aquesta defensa la faré amb dos tipus d’arguments: uns arguments basats en la realitat quotidiana i uns altres basats en el pragmatisme polític.
Utilitzant arguments basats en la realitat quotidiana Catalunya no pot ser una colònia primer de tot perquè la seva població viu com si no ho fos. És a dir, els catalans i catalanes vivim amb total normalitat donant a entendre amb la nostra pràctica constant que no ens considerem un territori ocupat per cap metròpoli colonitzadora (inclòs els independentistes actuem d’aquesta manera). Això no significa que l’Estat espanyol no exerceixi sobre Catalunya pressions de molts tipus, que ara tampoc toca esmentar. Apart del ja dit, també seria important dir que el tracte que rebem des de l’Estat no és, en el context actual, colonial, sobretot si comparem la nostra situació amb la d’altres països, ara independents, que havien estat colònies fins a la segona meitat del segle XX. Un altra dels arguments a esmentar seria que els mateixos catalans vam aprovar, ja fa molts anys i potser no en les millors condicions decisòries, la Constitució espanyola. Aquest últim punt juga molt a favor d’aquest argument, doncs la mateixa societat catalana va accedir a formar part de l’Estat espanyol. Indubtablement aquest fou un acte de llibertat democràtica del poble català (un altre tema a debatre seria si les condicions foren les més optimes, doncs votar a favor d’aquella Constitució, per molt que no t’agrades, era millor que seguir sota la foscor del franquisme).
Passant ja al segon dels arguments que defensen que Catalunya no és una colònia, citaré arguments basats en una espècie de pragmatisme polític. Dic pragmatisme perquè, amb el que us explicaré ara, podrem veure que és molt millor pel futur de Catalunya indepentitzar-se sent una part de l’Estat espanyol que no pas fent-ho sent una colònia.
Segons el Conveni de Viena sobre el Dret dels Tractats del 1969 (i altres Tractats Internacionals més recents) les successions d’Estats[1] són diferents segons la situació. Hi ha tres tipus generals de successió d’Estats:
- L’Annexió: quan un Estat s’annexiona un tros més de territori (aquest nou territori simplement adapta el sistema legal intern de l’Estat que l’ha annexionat).
- La independència d’una colònia: quan una colònia aconsegueix la independència respecte la metròpoli. En aquest cas el nou Estat comença de cero i no se li aplica cap dels Tractats Internacionals que hagi signat l’Estat predecessor, és a dir, la metròpoli.
- La unió o separació d’Estats: en aquest cas em referiré només a la separació d’Estats (la unió d’Estats és dóna simplement quan dos Estats es fusionen en un de sol). En cas que un Estat es separi en dos Estats nous aquests estaran vinculats a tots els Tractats Internacionals que hagi signat l’Estat predecessor, és a dir, l’antic Estat unificat.

Veien aquestes tres categories de successió d’Estats podríem dubtar en si Catalunya es situaria en el la segona o en la tercera opció en el cas que aconseguís la indepedència. Evidentment els defensors que Catalunya és una colònia defensarien la segona opció, és a dir, que Catalunya deixaria de ser “vassalla” de la metròpoli i aconseguiria la independència. El problema és que si això fos així cap dels Tractats Internacionals signats per l’Estat predecessor del que formava part (Espanya) se li aplicarien a ella, o el que és el mateix, Catalunya no entraria directament ni a la UE, ni a la ONU, ni a cap altra organització ni estaria vinculada a cap Tractat signat abans per l’Estat espanyol. En canvi si deixéssim de considerar a Catalunya una colònia i aquesta s’independitzés d’Espanya parlaríem del tercer cas. És a dir, que l’Estat espanyol es dividiria en dos Estats nous: el Català i un altre Estat que seria Espanya, però sense Catalunya. Això implicaria que els dos nous Estats, segons el Conveni de Viena dels Tractats i altres Tractats Internacionals, estarien subscrits pels Tractats Internacionals signats per l’Estat predecessor, l’antic Estat espanyol, o el que és el mateix, que Catalunya formaria part d’una manera directa de la UE i la ONU, amb totes les avantatges que això comportaria per aquesta (ser membre de ple dret de la UE, poder prendre decisions amb representació pròpia, etc.). En canvi, de l’altra manera, Catalunya es condemnaria a la marginalitat absoluta.
Amb tots aquests arguments els catalans i catalanes hauríem de començar a perdre la por a defensar la independència, doncs, com s’ha pogut comprovar, Catalunya entraria directament a la UE (doncs, evidentment, no es pot considerar que aquesta és una colònia) i, per tant, podria seguir exportant i important béns i serveis d’arreu d’Europa i del món sense cap problema, amb tots els beneficis que pot suposar això pel país (sense mencionar que tindríem vot a la UE, podent sempre vetllar pels nostres interessos).
Deixem d’una vegada de lamentar-nos i de parlar de colonialisme. Parlem d’independència per molts més motius que no pas el de l’opressió nacional (que en cap moment he esmentat que no existís, doncs dir que no existeix colonialisme no vol dir que l’Estat no hagi intentat convertir tota Espanya en un Estat homogeni culturalment i lingüísticament parlant). Parlem d’independència també per poder gestionar de la millor manera possible els nostres recursos, per poder tenir totes les competències per a administrar-nos millor i millorar la qualitat de vida de la gent amb un Estat del benestar cada cop més inclinat a fer més polítiques socials en favor de la majoria dels ciutadans.

[1] La successió d’Estats es dóna quan sobre un determinat territori s’ha produït un canvi del titular de la sobirania. Així ens podem trobar amb dos actors en aquest procés: l’Estat predecessor (el que va exercir la sobirania sobre un territori amb anterioritat a la successió) i l’Estat successor (el que inicia la sobirania sobre un determinat territori a partir del cas de successió).

La veu dels sense veu

2007-11-23T10:03:00.000+01:00

Fou durant aquells anys 50 i 60, en plena dictadura franquista i amb un allau migratori que no parava d’arribar a Catalunya, quan un d’aquests mateixos immigrants que venien d’arreu de l’Estat va decidir escriure sobre la penosa situació que aquests vivien a les afores de Barcelona. Es deia Paco Candel i la seva gran passió era escriure. Però no ens equivoquem, ell no solia escriure sobre grans aventures a països exòtics, ni sobre fantasies vàries, ell escrivia sobre la realitat, sobre el dia a dia de tants d’aquells nouvinguts. El seu llibre “Els altres catalans”, publicat al 1964, va ser la obra que, en gran mesura, va mostrar al món el grau de pobresa que existia a les afores d’una ciutat com Barcelona. Quin fou el seu objectiu? Conciliar dos mons: el dels antics catalans i el dels altres catalans. La seva lluita fou sempre en favor dels nous immigrants i per l’augment del seu nivell de vida.
Si Xirinachs ha estat el símbol de la lluita per l’alliberament nacional, Paco Candel ha significat tot aquell combat obrer per la seva integració a la societat catalana i la millora de la seva qualitat de vida.
Ara tan sols espero que se’t digui adéu amb honors equiparables al que tu has arribat a fer pels catalans i, sobretot, per aquelles famílies, com la meva, que van patir, en un principi, una gran marginació social a les afores de Barcelona.

La "Refundació" del Catalanisme

2007-11-17T15:16:00.000+01:00

Falten tan sols tres dies per a que el senyor Artur Mas faci públic el seu projecte de refundació del catalanisme, la seva “Casa gran del Catalanisme”. El 20 novembre sabrem de què va tot això que proposa el líder de Convergència Democràtica de Catalunya. Sabrem si Convergència es treu la careta que porta posada des de fa anys i explica a tothom què és el que en realitat és o si, encara per motius purament electoralistes i d’imatge, segueix per la via que ha seguit fins ara. Sabrem si per fi la dreta catalanista deixa de banda la seva demagògia nacional i pren una decisió en ferm en favor d’allò que qualsevol nacionalista aspira que la seva nació sigui, és a dir, un Estat. Parlo de demagògia nacional perquè a CDC sempre li ha agradat molt jugar amb conceptes com sobirania o autodeterminació, mai posicionant-se d’una manera fer-me en aquestes qüestions, sempre quedant-se a la ambivalència per motius purament electorals. Això de ser el partit “visagra”, neutral, del Congrés dels Diputats sempre ha agradat molt a CDC (i a UDC, per descomptat), sobretot per qüestions d’imatge, però també jugant una mica a la loteria, intentant manegar-ho bé i poder aconseguir un ministeri i tot.

Podríem dir que el que s’espera (o almenys el que esperem molts) de CDC quan aquest 20 de novembre expliqui què es proposa amb la seva refundació del catalanisme és que aposti d’una manera clara per l’autodeterminació. Que es deixi de jocs de paraules, que es deixi de demagògia i que posi sobre la taula una proposta per arribar a fer un referèndum d’autodeterminació a Catalunya a mitjà termini. Però no només això, sinó que comenci a fer pressió al govern de l’Estat per a que, en un període no massa llarg de temps, i amb el suport d’ERC i, esperem, d’altre partits, puguem convèncer al govern de l’Estat perquè ens doni permís per a fer un referèndum i que aquest sigui vinculant (entre d'altres coses).

Sens dubte s’ha de tenir una cosa clara i posar la veritat per davant de tot, per molt que no li pugui agradar a la gent. Però és que sense el suport explícit de CiU és realment difícil fer passes fermes en favor d’un procés d’independència. Sense el suport de la dreta catalanista mai podrem tirar tot aquest procés endavant (tret que ara el PSC es tornés, de cop i volta, un partit independentista, cosa que és més ciència ficció que real). Ens pot agradar més o menys, sobretot a aquells que som d’esquerres, però ja se sap que per aquests processos tan complicats es necessita un alt consens polític i no fer les coses unilateralment. És per aquest motiu, i segur que n’hi ha de molts altres, que espero que CDC no torni a fallar a l’independentisme, que això de l’autodeterminació no és un monopoli d’ERC i que sense el consens polític d’una majoria de partits a Catalunya serà impossible portar endavant tot un procés d’autodeterminació.

Començar

2007-11-14T12:36:00.000+01:00

Començar un blog diria que no és fàcil. Dic diria perquè és el primer cop que ho faig, i dic que no deu ser fàcil perquè això d'escriure coses intel.ligents diariament, sobretot quan parlem d'un ésser humà com jo, encara és més difícil.

Em dic Sergi, sóc del Prat del Llobregat (i sí, el Prat no és només un aeroport, també hi viuen persones, o com a mínim coses que se li assimilen), i estudio Ciències Polítiques a la UPF. Sóc militant de JERC, monitor d'un esplai pratenc i toco en un grup de música anomenat Ikària.

En principi no volia escriure res més per avui i intentar començar a escriure alguna cosa mínimament interessant demà, aixì que hem despedeixo encomenant-me a no se sap qui per a que almenys hi hagi alguna persona en aquesta petita terra que sigui capaç d'entendrem a mí i els meus escrits.